La reivindicació del tàndem artístic Ràfols-Casamada i Maria Girona
“Res no es perd / per lluny que es trobi”. Aquests dos versos d’Albert Ràfols-Casamada escrits a llapis i localitzats per atzar a l’interior d’un llibre i la coneixença de la seva dona, Maria Girona, van impulsar a Bernat Puigdollers a proposar una exposició conjunta dels dos artistes. Ha vist la llum aquesta setmana al Museu de Montserrat sota el títol L’equilibri possible i es podrà visitar fins al 5 de maig. Es tracta d’una antològica d’un centenar d’obres, algunes inèdites, sobretot de primera època, que ve acompanyada d’un complet catàleg coordinat pel mateix comissari Bernat Puigdollers.
L’exposició analitza les trajectòries artístiques d’Albert RàfolsCasamada (1923-2009) i Maria Girona (1923-2015). Van ser marit i muller i pertanyen a la generació d’artistes formada a la difícil postguerra. Van reaccionar contra la pintura més oficial, van participar en la fundació del grup Els vuit, als Salons d’Octubre i més endavant en la fundació de l’Escola Eina. L’exposició es complementa amb obres d’artistes que els van influir i d’altres que van formar part del seu entorn.
Tot i el rerafons cultural comú, la seva discreció compartida i les semblances temàtiques que es perceben en les obres, també s’evidencia que tenen llenguatges propis. Ràfols-Casamada, més abstracte i polifacètic (exercia també com a poeta, pedagog i intel·lectual), Maria Girona, més figurativa, que surt reivindicada perquè sempre havia estat més a l’ombra.