Ofensiva dels díscols del Brexit per tombar May
Els opositors a l’acord amb la UE sumen suports per a una moció de censura L’ONU alerta que hi haurà més britànics pobres després de la ruptura
Acusada d’“humiliar el país i mentir al poble”, amb el seu lideratge (i l’acord sobre el Brexit) penjant d’un fil i comparada pels seus pitjors enemics amb Neville Chamberlain (com si un compromís amb Europa fos el mateix que amb Hitler), Theresa May va veure ahir com s’anaven acumulant les cartes de diputats conservadors exigint una moció de confiança contra ella. Però ahir a la nit el carter encara no havia trucat a la seva porta. La primera ministra va continuar fent la seva, substituint els ministres dimitits. Steve Barclay, exsecretari d’Estat de Sanitat, és el nou titular de la cartera del Brexit, i Amber Rudd torna al gabinet com a responsable de Treball i Pensions. Partidari de la sortida de la UE i considerat lleial a la primera ministra, Barclay –que fins ara havia ocupat càrrecs secundaris en el Govern i havia estat director del banc Barclays– haurà de fer front a un càrrec en el qual s’han cremat David Davs i Dominic Raab.
Encara així, la paraula caos queda molt curta a l’hora de descriure l’ambient a Westminster. May està molt tocada, però encara no enfonsada. És com un submarí colpejat pels torpedes, que fa aigües per tot arreu però es resisteix a quedar-se encallat en el fons de l’oceà. Els partidaris del Brexit avancen cada dia que passa cap a les 48 cartes (un 15% del grup parlamentari tory) que són necessàries per orquestrar un motí, però la partida no ha acabat encara. Per enderrocar-la faria falta que 158 diputats conservadors la deixessin a l’estacada i optessin per un canvi, la qual cosa no és fàcil malgrat l’enrarit ambient polític de Londres. El bloc euroescèptic té un nucli dur de mig centenar de parlamentaris, i altres tants que pul·lulen en la seva òrbita. Però seria imprescindible que elements moderats i proeuropeus se sumessin també a l’acte de rebel·lió.
Des de ben d’hora, ahir al matí van començar a circular rumors a Westminster: que Graham Brady, el president del grup parlamentari, disposava ja gairebé de les 48 cartes demanant la moció de confiança, i que Downing Street havia estat informat d’això. Els whips (encarregats de mantenir la disciplina de partit) van rebre instruccions de tornar a la capital des d’allà on es trobessin sense importar el que estaven fent, i mobilitzar-se per contenir la sedició i buscar tots els suports possibles per a May. Una vintena de diputats, entre ells l’exministre John Whittingdale, van anunciar que s’havien sumat als amotinats. Boris Johnson no va obrir boca.
La mateixa primera ministra havia indicat ja la nit anterior, en una conferència de premsa, que no pensava llançar la tovallola, i acceptarà si és necessari el desafiament. I que malgrat que la seva autoritat quedés minvada, continuaria endavant amb el seu pla del Brexit encara que guanyés la moció de censura, si és que al final n’hi ha, per només un vot. Una altra cosa és que la realpolitik l’hi permeti, però això és una qüestió per a un altre dia.
Les coses podien haver estat encara pitjors per a Theresa May si algun altre ministre important s’hagués afegit a la llista de dimi-
Els amotinats necessiten 48 firmes per forçar una moció de confiança
La premier encarrega la cartera del Brexit a Steve Barclay, exsecretari de Sanitat
tits, després de Dominic Raab (Brexit) i Esther McVey (Treball i Pensions). Tots els ulls estaven posats en Michael Gove, responsable de Medi Ambient i potencial candidat al lideratge, que dijous va rebutjar la cartera, per a la Retirada d’Europa perquè la premier el va informar que, si bé el compromís assolit amb Brussel·les encara pot ser retocat (sobretot la declaració política sobre la futura relació), els canvis no poden afectar les garanties sobre la frontera irlandesa. “Estem vinculats –va declarar– pels acords del Divendres Sant, que per garantir la pau a l’Ulster descarten l’existència de controls fronterers, i el Regne Unit és un país que compleix la llei”. Altres membres dissidents del Gabinet com Penny Mordaunt (Ajuda Internacional), Chris Grayling (Transport), Liam Fox (Comerç) i Andrea Leadsom (líder dels Comuns) han decidit, segons fonts oficials, mantenir-se de moment a bord. Un respir per a la premier.
No tots els euroescèptics estan tot i això d’acord amb la visió de May, i un grup encapçalat per Jacob Rees-Mogg, i amb suport de la premsa més de dretes, considera que la situació a Irlanda del Nord s’ha calmat prou com per “girar full” en els acords del Divendres Sant, i desafiar Dublín i la Unió Europea a establir els controls duaners “si tant els preocupa el contraban, la competència deslleial o la discrepància en les tarifes i aranzels”. Aquesta mateixa facció –de la qual no està gaire allunyat l’exministre d’Afers Ex- teriors Boris Johnson– proposa que Londres no lliuri a Brussel·les els més de 40.000 milions d’euros que s’ha compromès a pagar com a preu pel divorci, tret que la UE faci concessions polítiques i comercials molt significatives, i Londres pugui gaudir dels beneficis del mercat únic sense formar-ne part.
Com una trapezista que camina sense xarxa per la corda fluixa, May va posar fil a l’agulla a fi de vendre el seu compromís sobre el Brexit. Encara que l’espontaneïtat no és ni de lluny la seva millor qualitat, la premier es va enfrontar a les preguntes dels oients en una emissora de ràdio, i alguns d’ells la van acusar sense contemplacions d’haver “traït” l’esperit del Brexit. Ella va insistir en la seva convicció que l’acord “és el millor per a l’interès nacional ateses les circumstàncies”, i que “sense ser perfecte, respon als objectius de recuperar la sobirania i el control de les nostres lleis, fronteres i pressupostos”. El seu plantejament és que l’única alternativa són unes eleccions generals que podria guanyar el laborista Jeremy Corbyn, o un segon referèndum, confiant que aquestes amenaces posin la por al cos als diputats moderats, i li donin el seu vot. I es va comparar a si mateixa amb Geoffrey Boycott, un jugador de criquet conegut, més que per la seva brillantor, per la seva tenacitat fins a aconseguir el nombre de carreres requerides per guanyar els partits.
L’amenaça d’una possible moció de confiança a May ha encoratjat encara més la incertesa política. Si n’hi ha i la primera ministra guanya la votació, ella continuarà al capdavant del timó, reforçada si el seu triomf és clar, i debilitada encara més si no ho és. I el seu pacte amb Brussel·les sobreviurà almenys unes setmanes, fins que se sotmeti al judici de la Cambra dels Comuns, on de moment és difícil veure una aritmètica parlamentària que el ratifiqui. Si la perdés, tot el castell de cartes s’ensorrarà, començaria el procés per elegir un nou líder conservador i primer ministre (amb tota probabilitat partidari del Brexit dur), que voldria renegociar amb Brussel·les encara que els líders europeus hagin dit que no és possible. Londres hauria d’anar-se’n de la UE sense acord el 29 de març, o demanar l’ampliació dels terminis contemplats al tractat de Lisboa per fer efectiva la sortida, un mecanisme que va posar en marxa de manera imprudent abans de saber si més no quins eren els seus objectius per a la relació política i comercial amb la resta d’Europa.
Tant si May és reemplaçada com si el Parlament rebutja el mes que ve l’acord, les possibilitats d’unes eleccions generals anticipades o d’un segon referèndum augmenten de manera exponencial, perquè la majoria de la Cambra dels Comuns és contrària a abandonar la Unió Europea d’una manera desordenada. Però desordre és precisament el que hi ha a Westminster, en els ministeris de Whitehall i a Downing Street. El foc avança com a Califòrnia. Qui sembra vents, recull tempestes, i la líder conservadora va tenir massa contemplacions amb els euroescèptics, hi va contemporitzar i els va fer creure que les seves demandes intransigents serien ateses, quan quedava clar que Brussel·les no accediria mai a un menú a la carta. Ara, ferits, li han clavat sense contemplacions el punyal. Margaret Thatcher no va sobreviure a les ferides. Theresa May encara no se sap. A la nit té malsons en què sona el timbre de Downing Street i és el carter. Ding dong.
Els més radicals demanen de pressionar la UE negant-se a pagar els diners del divorci
Si May és destituïda o l’acord és tombat, hi haurà probablement eleccions anticipades