Els temes del dia
L’elevat increment del deute públic espanyol, i la condemna a perpetuïtat dels dos principals líders vius dels khmers rojos cambodjans.
LA justícia ha trigat gairebé 40 anys a arribar a Cambodja, país en el qual entre el 1975 i el 1979 es va instaurar un règim comunista radical i agrari, el dels khmers rojos, que va pretendre esborrar qualsevol vestigi urbà. El resultat d’aquella ignomínia va ser un genocidi que va acabar amb la vida d’1,7 milions de persones –gairebé una quarta part de la població de llavors–, entre altres atrocitats. Els dos principals líders vius d’un dels episodis més negres del segle XX han estat ara condemnats a cadena perpètua per genocidi i crims contra la humanitat per un tribunal cambodjà i internacional que, sota els auspicis de Nacions Unides, ha tornat una part de la dignitat a les víctimes.
La raó de la demora de la justícia, en aquest cas, ha estat la mala consciència dels Estats Units, la Xina i Occident sobre un genocidi al qual el món va girar l’esquena per una suma d’interessos geoestratègics. L’opinió pública internacional estava fatigada de la guerra del Vietnam –i d’Indoxina en el seu conjunt– quan el 1975 la guerrilla dels khmers rojos va assolir el poder. Gràcies a un aïllament voluntari, els khmers rojos van assajar de construir un nou món, ferotgement rural i contrari a les urbs –sobre tot Phnom Penh, la capital–, símbols dels excessos d’un corrupte règim militar pro-nord-americà previ a 1975– fet que va provocar centenars de milers de morts per fam, treballs forçats i malalties. Finalment, l’exèrcit del Vietnam va ocupar Cambodja el 1979 com a resposta a les seves provocacions i va instal·lar un govern amic, liderat per un antic khmer roig desenganyat, Hun Sen, que encara avui governa el país.
El ressentiment dels EUA cap al Vietnam i el dret internacional contrari a ocupacions van fer que el règim que va expulsar els khmers rojos no fos reconegut i durant anys els genocides van formar part del govern de coalició admès per l’ONU. Després de la sortida dels vietnamites, el llavors rei Norodom Sihanuk va decretar el 1991 una amnistia a la qual es van acollir la gran majoria dels khmers rojos, una mesura dictada pel realisme: el poder del rei era més simbòlic que efectiu i els khmers rojos van exigir impunitat a canvi de no desestabilitzar el país.
La porfídia de les víctimes i dels seus familiars, amb suport de Nacions Unides, ha aconseguit esmenar errors i fer seure davant un tribunal els responsables supervivents i, en especial, els dos principals condemnats, el que va ser el número dos del sanguinari Pol Pot, Nuon Chea, de 92 anys, i l’excap d’aquell Estat, Khieu Samphan, de 87. No era l’últim episodi negre del segle XX sense jutjar, desgraciadament, però sí un dels més sanguinaris i inhumans.