Engany emmascarat
Les relacions diplomàtiques entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el de Rússia, Vladímir Putin, podrien no ser tan cordials com les declaracions i la imatge exterior dels dos líders ens vol fer creure, tal com exposa la professora N. L. Khrushcheva: “Si bé l’enfrontament de Trump amb els aliats dels Estats Units serveix l’aparent desig de Putin de debilitar Occident, no és probable que Trump hagi triat aquesta política per beneficiar Putin”.
Fa dos anys que gairebé tothom pensa que el president rus Vladimir Putin té el seu homòleg dels Estats Units, Donald Trump, sota el seu control. Però pot ser que sigui Trump el que està manejant Putin. Trump estima Putin, o almenys això diu. En el seu hiperbòlic estil de reality show, Trump va elogiar l’estil de lideratge autoritari de Putin i va presumir que seria capaç de millorar la relació dels Estats Units amb el Kremlin. Durant la reunió bilateral que van mantenir aquest any a Hèlsinki, Trump fins i tot va prendre partit per Putin (un exagent de la KGB) contra funcionaris de seguretat dels Estats Units, en la qüestió de la ja comprovada interferència russa en l’elecció presidencial del 2016 als Estats Units.
Ara més que mai, Putin necessita l’amistat dels Estats Units. Encara que al març va obtenir la reelecció com a president per àmplia majoria, el seu índex d’aprovació des de llavors es va esfondrar al 45%. Els russos pateixen la creixent inseguretat econòmica provocada per les sancions que el predecessor de Trump, Barack Obama, va iniciar després de l’annexió russa de Crimea el 2014 (una jugada que al principi va reforçar la minvant aprovació a Putin). El descontentament popular a Rússia va rebre un altre impuls d’una molt criticada reforma provisional que inclou un augment de l’edat de jubilació. I pot agreujar-lo encara més certa fatiga generalitzada dels russos respecte de la bel·ligerant política exterior de Putin a Ucraïna i Síria, i de la seva incessant propaganda antioccidental.
Per desgràcia de Putin, Trump va fer poc per millorar la relació bilateral, més enllà d’algunes mogudes diplomàtiques (incloses diverses invitacions a Putin perquè visiti la Casa Blanca). Si bé l’enfrontament de Trump amb els aliats dels Estats Units serveix l’aparent desig de Putin de debilitar Occident, no és probable que Trump hagi triat aquesta política per beneficiar Putin. Paral·lelament, el Govern de Trump va implementar noves sancions que la mateixa Rússia va denunciar com a “draconianes”. Al març, en resposta a l’atac amb gas nerviós a l’ex-doble agent rus Serguei Skripal i la seva filla al Regne Unit, el Govern de Trump va expulsar seixanta diplomàtics russos (l’expulsió més nombrosa des de l’era soviètica). Al mes següent, el Tresor dels Estats Units va sancionar més de vint individus i empreses russos, inclosos els magnats del petroli i de l’alumini Oleg Deripaska i Alexey Miller; de seguida van caure les accions de les empreses afectades. I a l’agost, el Govern de Trump va prohibir a les empreses dels Estats Units la venda de turbines de gas i equipaments electrònics a Rússia, per les possibles aplicacions militars. A més, la decisió de Trump d’imposar aranzels a les importacions d’acer i alumini, malgrat que no apunten específicament Rússia, costarà a l’economia russa més de 3.000 milions de dòlars l’any entrant. Després Trump va anunciar la intenció de retirar-se del tractat sobre Forces Nuclears d’Abast Intermedi, un acord bilateral de control d’armaments de temps de la guerra freda. Si bé les dues parts s’acusen fa molt d’haver violat aquest tractat, la idea d’abandonar-lo així com així sempre es va considerar massa perillosa, fins a Trump.
El Kremlin continua disposat a creure que si Trump no va complir la promesa de millorar els vincles és per l’oposició al Congrés, a més de la demonització de Putin per part dels demòcrates i els mitjans als Estats Units. Segons aquest argument, aquests impedeixen a Trump un acostament oficial a Rússia per la desconfiança que provoca qualsevol acció que sembli beneficiar Putin. Però en realitat ni els demòcrates ni els mitjans no han estat gaire capaços de frenar Trump.
L’explicació més probable de la traïció de Trump a Putin és que la seva retòrica amigable va obeir (com tot el que surt de la seva boca) al seu desig de popularitat, no a un interès real (menys encara compromís) en relació amb ajudar el Kremlin. Pensi’s en com els primers acostaments de Trump a un altre líder autoritari, el president xinès Xi Jinping, van cedir pas a una guerra comercial declarada contra la Xina, que ara Trump descriu com a enemiga dels EUA.
El sorprenent és que Putin hagi interpretat la situació tan malament. Com pot un observador tan agut dels Estats Units, un exespia entrenat per desxifrar els motius i les intencions de la gent, no adonar-se que les promeses de Trump eren falses? Les accions diuen més que les paraules, i ningú no ho sap tan bé com Putin, acostumat a la negació descarada de malifetes documentades (des de la interferència en l’elecció dels Estats Units fins a violacions de tractats). Però Putin continua ignorant les accions de Trump i demana de tenir més reunions per “posarse al dia” amb el falaguer president dels EUA. Putin sembla creure que ha estat utilitzant l’estratègicament incompetent Trump en benefici propi. Però en realitat, Trump ha arrossegar tots al seu món de reality show, on la sensació, l’exageració i la desinformació estan posades al servei del seu únic objectiu real: ser l’últim “sobrevivent” a l’illa. Per quan Putin per fi s’adoni que ha estat enganyat, és probable que el món hagi pagat un alt cost en termes d’estabilitat política, seguretat estratègica i dany mediambiental. I Putin també haurà de pagar-lo.
Quan Putin s’adoni que el falaguer Trump l’ha enganyat, és probable que el món hagi pagat un cost