De Gea, boc expiatori
La derrota de la selecció espanyola contra Croàcia en el temps de descompte ha tornat a posar a la picota el porter David de Gea, que no ha sabut aprofitar la confiança de Luis Enrique per rentar la mala imatge deixada en el Mundial de Rússia, i s’ha convertit en el cap de turc pels mals resultats d’una selecció que, sens dubte, té més problemes que el porter.
La selecció espanyola de futbol va perdre dijous contra la croata, brillant finalista de l’últim Mundial, després d’haver-la doblegat 6-0 al setembre. A Luis Enrique ja li han començat a ploure les crítiques del sector diguem-ne extrem de la premsa esportiva que segueix amb fervor el dia a dia de la roja. Comentant-ho tot a la ràdio, en Joan Josep Pallàs deia que l’entrenador asturià, probablement, d’ara endavant, faria el que ha fet sempre en relació als mitjans informatius: aïllar-se’n completament i tirar pel dret. És veritat que el capteniment de l’anterior entrenador del Barça amb la premsa no ha sigut sempre fàcil. Però també ho és que, almenys a la Lliga espanyola, són una minoria els entrenadors de grans clubs que puguin dir que la relació amb els periodistes ha estat sempre fluïda. Un entrenador d’èxit com Pep Guardiola, per exemple, anticipant-se a la pressió mediàtica que hauria de sofrir a can Barça, va imposar unes condicions molt peculiars per al seguiment informatiu del primer equip. Entre altres mesures, més enllà de les preguntes que se li podien fer en roda de premsa, no concedia entrevistes personals, i el tradicional contacte directe entre jugadors i periodistes als desplaçaments es va veure molt limitat. Qui ha seguit amb un cert deteniment la història recent del club sap perfectament que el quart poder ha intervingut de manera decisiva en l’estabilitat del vestidor i en l’ascendència de l’entrenador sobre els seus jugadors. La suposada afició a la beguda de Lattek i de Venables, la bohèmia de Menotti, els favoritismes de Cruyff, la senectut de Robson, i aquí podeu afegir-hi l’escarni que vulgueu dels místers anteriors o posteriors, tant és si era veritat o mentida,
Una de les preocupacions permanents dels entrenadors és la de no ser malinterpretats
han sorgit del vestidor, de la llotja o de la imaginació editorial amb l’únic efecte d’engegar-ho tot a pastar fang.
Dimarts vaig anar a l’auditori Mediapro per sentir els entrenadors dels tres equips catalans de la Primera Divisió, Valverde, Rubi i Eusebio, parlar de l’enyorat Johan Cruyff. Fins i tot en un ambient distès com el que van aconseguir crear entre ells i l’audiència, es podia percebre l’obsessiva precaució dels entrenadors en actiu per no parlar més del compte. Una de les seves preocupacions permanents és la de no ser malinterpretats. I això probablement parla tan bé d’ells, de la complexitat de la seva feina, com malament de nosaltres, que els seguim.
En l’era de la informació ens trobem amb aquesta paradoxa. Vivim rodejats de finestres que pretenen reflectir la realitat. Però la majoria, gairebé sempre i de manera inevitable, ho fan de manera distorsionada. Triar a través de quina mires i davant de quina gires l’esquena ha esdevingut fonamental.