Ball de màscares sota el volcà
Fa més de tres anys, quan feia campanya per a la presidència de Guatemala, el còmic Jimmy Morales recordava sovint el seu origen humil en un barri amb els carrers sense asfaltar, orfe de pare des dels tres anys, obligat a la venda de carrer de plàtans, roba usada, sabates i gasoses per ajudar la seva mare a tirar endavant. Gràcies a aquest esforç i sense que se sàpiga molt bé com, va muntar una productora de televisió i es va posar davant les càmeres.
Durant aquella campanya electoral, Morales es presentava com el candidat antisistema que ho havia de solucionar tot. A una ciutadania sacsejada per la violència, la desigualtat, la pobresa i la corrupció els deia que “no tinc experiència política, però tampoc no soc un lladre”. “Durant 22 anys –afegia– els he fet riure i si guanyo les eleccions, prometo que no els faré plorar”.
Abans d’aquelles eleccions, centenars de milers de persones havien protestat al carrer contra el llavors president, Otto Pérez Molina, avui empresonat per corrupte gràcies una investigació de la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (Cicig).
Aquesta comissió, patrocinada per l’ONU, ajuda el fiscal general de Guatemala a desmuntar una espessa xarxa de la corrupció que enfonsa les arrels en els alts caps de l’exèrcit, els mateixos que durant dècades van governar el país, responsables d’una guerra civil que, al firmar-se la pau el 1996, havia deixat 200.000 morts i 45.000 desapareguts. Jimmy Morales és el seu home. Va arribar a la presidència amb l’ajut de l’Associació de Veterans Militars i el seu paraigua democràtic, el Front de Convergència Nacional, un partit afí a la dreta radical.
Han passat els anys i, efectivament, tot continua igual. La pobresa no remet –el 70% de la població té dificultats per omplir el cistell d’anar a comprar– i la justícia assetja ara el president. La Cicig el té en el punt de mira. Ja ha ajudat a processar el seu fill i el seu germà, i Morales podria ser el cinquè president acusat de corrupció. Com que el seu principal objectiu és impedir-ho, no ha renovat el mandat de la Cicig, que haurà de deixar Guatemala el setembre del 2019. Fins aleshores, el fiscal en cap de la comissió no podrà entrar al país.
El Tribunal Constitucional ha demanat al president que no obstrueixi el treball de la comissió, la utilitat de la qual ha quedat demostrada a l’haver exposat més de 60 grups criminals, molts arrelats en les institucions guatemalenques. Morales, tot i això, no n’ha fet cas. El país està paralitzat, afirma l’analista de Premsa Lliure Karin Slowing, perquè el president no té cap altra prioritat que no sigui salvar el coll, encara que això suposi una deriva autoritària.
Morales va camí del panteó dels cabdills centreamericans. La Casa Blanca li dona escalf i els seus col·legues iberoamericans no tenen més remei que riure-li les gràcies, especialment aquests dies de cimera Iberoamericana a Antigua, la ciutat colonial sota tres volcans. Morales és l’amfitrió d’una trobada armada sobre els principis inqüestionables de la sostenibilitat, la lluita contra la pobresa i la desigualtat, la defensa del progrés i el medi ambient. La cita, tot i això, és un ball de màscares.
Les bones intencions dels discursos no es tradueixen en polítiques reals i, quan ho fan, com en el cas de la Cicig, són combatudes. Aquí, ningú no es fia de ningú i tots es posen de perfil davant el drama del carrer, el retrocés de la democràcia, l’auge del populisme i la persistència de la violència en un continent incapaç de créixer al ritme que exigeix el benestar bàsic de la població.
Encara hi ha 200 milions de llatinoamericans en situació vulnerable i fa cinc anys que la democràcia perd partidaris. Ara ja només la defensa el 53% dels llatinoamericans. La resta no creu que sigui el millor sistema per garantir la seguretat i la prosperitat. De què serveix votar en un país amb desigualtat extrema (i a l’Amèrica Llatina hi ha deu dels quinze països més desiguals del món)? De què serveix fer-ho en països amb taxes de morts que superen molts països en guerra de l’Orient Mitjà? De què serveix votar en una Nicaragua que aquest any ha matat 300 joves que protestaven contra l’autoritarisme del règim o en una Veneçuela que ha forçat l’èxode de més de dos milions de persones? De què serveix votar en els països del Triangle Nord (Guatemala, El Salvador i Hondures) que cada any expulsen desenes de milers de ciutadans disposats a arriscar la vida per assolir la utopia dels Estats Units?
He estat aquesta setmana a Antigua, convidat pel Fòrum Eurollatinoamericà de Comunicació, organitzat sota les fumaroles del volcà Fuego, i on ha quedat clar que la premsa lliure és la primera línia de defensa de la llibertat i els drets humans.
Després de Jimmy Morales hi haurà un altre Jimmy Morales, l’any que ve hi haurà una altra Cimera Iberoamericana i el següent una altra. Els periodistes no som ingenus, especialment els col·legues llatinoamericans, bregats en la decepció, testimonis del delicte, la impunitat i la innocència d’unes poblacions abocades a creure en un messies. Les urnes continuaran produint salvapàtries amb sentit de l’humor o punys de ferro, tant li fa. L’important és que davant seu continuï alçant-se una veu independent, una pregunta i un titular, i perquè així sigui els assistents al fòrum vam redactar un manifest, una cosa així com un discurs de bones intencions –com escapar d’ells?– que, en aquest cas, tot i això, és un crit en defensa de la informació, de la precària i assetjada trinxera de la premsa lliure.
Encara hi ha 200 milions de llatinoamericans en situació vulnerable i la democràcia perd partidaris