La jutgessa que fascina els ‘millennials’
Amb 85 anys, després d’una vida dedicada a la lluita per la igualtat femenina, la magistrada del Suprem és una celebritat als EUA
Les xarxes socials –tan dramàtiques, sempre– es van omplir de missatges de solidaritat fa uns dies al coneixe’s que la jutgessa del Tribunal Suprem Ruth Bader Ginsburg, de 85 anys, havia estat hospitalitzada després d’una caiguda: “On puc anar a donar les meves costelles?”; “Si Bader Ginsburg necessita ossos o òrgans, jo no necessito els meus”... Aquella nit, un xou de televisió va proposar d’embolicarla en bombolles de plàstic per preservar-la.
Cap altre jutge no gaudeix de l’estatus de celebritat assolit per Ruth Bader Ginsburg en la seva fèrtil senectut. Els joves, les dones i els progressistes en general la idolatren. Però fa 25 anys, quan Bill Clinton la va nomenar candidata al Suprem en reconeixement a la seva carrera judicial i la seva lluita per la igualtat, no va tenir les feministes del seu costat. La seva història és tan inspiradora com la que apareix als llibres infantils sobre heroïnes femenines (n’hi ha alguns sobre ella), però el seu camí fins a erigir-se en icona progressista ha estat més dificultós que la versió pop que circula sobre la seva vida.
Només aquest any s’ha estrenat un documental, una telesèrie i una pel·lícula sobre la seva vida (On
he basis of sex). Coneguda per les seves inicials (RBG), la seva foto apareix en tatuatges, tasses i samarretes. Comparteix sobrenom amb un famós raper (Notorious RBG ,li diuen). És la disfressa estrella per Halloween. Una icona de la moda... “‘Els consells de RBG per estar en forma!’, ‘els seus collarets de punta favorits!’... Tota aquesta banalització no li fa cap tribut”, alerta la historiadora Jill Lapore en un recent assaig a The Atlantic.
“Si hi ha poques heroïnes no és perquè les dones no siguin valentes sinó perquè el coratge femení és menyspreat, no menys que el coratge intel·lectual”, adverteix. “Bufona?”, planteja Lepore. Ginsburg “ha estat i és una acadèmica, una activista i una jutgessa de formidable sofisticació i contradiccions” a qui no es fa cap favor “convertint-la en una nina de paper i venent-la com a mercaderia partidista”, addueix.
Ruth Bader va néixer a Brooklyn el 1933 en una modesta família jueva. Va ser la seva mare, Celia, que li va transmetre l’amor pels llibres i l’esperit d’esforç. Realitzar els seus somnis frustrats es va convertir en el seu leitmotiv quan va morir el dia que Ruth s’havia de graduar amb honors en l’institut. Una beca li va permetre estudiar a la Universitat de Cornwell. Això passava l’any 1950 i no estava ben vist que les poques noies que hi havia semblessin massa llestes, així que ella es tancava al lavabo amb els seus llibres.
Un dia va conèixer un estudiant divertit i intel·ligent a qui no li va importar, al contrari, que somiés tenir una carrera, Martin Ginsburg. Es van casar i se’n van anar a estudiar Dret junts a Harvard. Ruth Bader Ginsburg va ser un exotisme, una de les escasses nou dones acceptades a Dret. Mentre cuidava del primer fill, dirigia la revista de la facultat i estudiava les seves pròpies assignatures, va anar a les classes del marit, malalt, perquè no perdés el curs.
Martin es va recuperar i va trobar feina a Nova York, on ella va acabar els estudis. Després de llicenciar-se a Colúmbia, malgrat les excel·lents notes, molts bufets la van rebutjar per ser dona. La Universitat Rutgers la va contractar com a professora. Hi va constatar que les dones estaven més mal pagades que els homes i altres injustícies que, a primers dels anys setanta, van portar moltes dones als carrers per protestar. No era l’estil de Ginsburg. Ella ho va fer a la seva manera. El 1972 va fundar la secció de drets de la dona en la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU) i va començar una batalla legal per la igualtat de sexes, defensant dones acomiadades per quedar-se embarassades, vetades als esports o el mercat laboral. Seguint el model del moviment pels drets civils, va triar bé els expedients per construir una cosa més gran. Va liderar sis dels seus principals casos davant el Suprem, en va guanyar cinc i va preparar arguments per a molts més. El 1971, el tribunal va dictaminar per primera vegada que tractar de forma diferent un home i una dona (Reed vs. Reed) violava la Constitució i era il·legal. Basant-se en aquest cas, més tard, va defensar que el marit d’una pilot de l’exèrcit havia de tenir els mateixos beneficis socials que les esposes. Les lleis actuals, va denunciar, estan fetes per mantenir les dones al lloc desigual en què es troben respecte als homes. “No demano favors per a les dones, només demano que els nostres germans ens treguin el peu del coll”, va dir al tribunal, citant la poeta sufragista Sarah Grimké. També va defensar un home perjudicat per la discriminació legal i va denunciar una llei que deia que per a les dones era “opcional” participar en jurats.
El 1980, Jimmy Carter la va proposar com a jutge de la Cort d’Apel·lacions. Hi va passar 13 anys, aplicant la llei i descontaminant-se dels anys d’activista. Quan el 1993 el seu nom va començar a circular per al Suprem, el moviment feminista es va quedar descol·locat. Aquella senyora no era una d’elles. Ginsburg, en plena onada d’atacs a clí- niques que practicaven avortaments, acabava de sembrar la polèmica amb una conferència en què va lamentar que la base legal per legalitzar-lo fos el dret a la privacitat i no la igualtat, la qual cosa creia que li hauria donat una cobertura més robusta. Ginsburg i els seus promotors van airejar aquelles friccions. I l’oposició es va esvair.
Va ser la segona dona en arribar al Suprem (només llavors van instal·lar un lavabo per a elles), on s’ha distingit per fer moltes preguntes i defensar casos com el que va obligar una acadèmia militar de Virgínia a acceptar dones. Amb l’equilibri del Tribunal girant a la dreta, Ginsburg es va quedar en minoria en molts casos. En alguns va dissentir públicament. El més famós dels seus dissentiments va arribar el 2007, quan es va desestimar la denúncia d’una treballadora que havia descobert que durant 20 anys li van pagar molt menys que als seus col·legues. El seu gest va moure el debat polític. La primera llei de Barack Obama va ser la de la igualtat salarial.
Amb aquests i altres actes de rebel·lia, els millennials van redescobrir la carismàtica i callada jutgessa, amb un agut sentit de l’humor. La seva afició pels esports de risc els va fascinar. La seva tanda d’exercicis matinals, que va començar a fer després del seu primer càncer (n’ha superat dos), els va enlluernar. La seva decisió de no dimitir per permetre a Obama nomenar un altre jutge abans d’anar-se’n els va dividir. Les seves crítiques al candidat Donald Trump la van deixar en mal lloc. Però si ara volen preservar-la tant sí com no és sobretot perquè Trump podria nomenar un jutge ultraconservador més (ja en van dos) i escorar a la dreta el Suprem per dècades. Ella diu que continuarà fins als 90. No està a la seva mà però sempre s’ha dit que no pots escriure truth (veritat, en anglès) sense Ruth.
Els progressistes l’adoren però quan el 1993 Clinton la va proposar per al Suprem no les tenien totes La notícia de la seva caiguda i hospitalització dispara el temor que es retiri i la substitueixi un jutge ultraconservador