A propòsit del Brexit
Un divorci, ja se sap, és un esdeveniment familiar traumàtic. I, si no hi ha acord amb la parella, acostuma a ser dramàtic. Entre les nacions, també, i agreujat per diverses circumstàncies. En la ruptura d’un matrimoni només cal dirimir el repartiment dels béns, les pensions compensatòria i alimentària i la custòdia dels fills. En la ruptura entre nacions, com la que comporta el Brexit, potser hi ha menys trauma sentimental, però es juga amb altíssims interessos dels estats, de les empreses i dels ciutadans individuals. Si es tracta de grans potències com el Regne Unit i la Unió Europea, la repercussió serà mundial i ningú no s’atreveix a pronosticar els efectes en les seves respectives economies, en la vida i el benestar dels ciutadans i en el futur de les seves relacions. Només hi ha una evidència: les dues parts hi perdran alguna cosa, començant per la seva fortalesa.
La fórmula civilitzada i democràtica dels líders que promouen la separació és irreprotxable: celebrar un referèndum perquè el poble decideixi si vol continuar a la Unió o trencar-hi tots els vincles. Al Regne Unit es va celebrar aquesta consulta i va guanyar la ruptura. En els dos anys que han passat han rodat molts caps polítics i la societat britànica s’ha dividit: uns volen una sortida de la Unió dura, de la qual a Catalunya en dirien unilateral; d’altres volen complir amb el mandat de les urnes, però de manera pactada, i un tercer grup està penedit del que va votar i desitjarien que els preguntessin una altra vegada.
L’inconvenient que té aquesta democràcia directa dels referèndums és que els votants del sí, la majoria, no són preguntats per la fórmula.
Al Regne Unit van votar la separació –per cert, enmig d’abundants notícies falses i gran activitat manipuladora dels que volen desestabilitzar Europa–, però ningú no va tenir l’oportunitat de dir quin Brexit volia ni d’optar entre opcions diferents del simple sí o el simple no. I així, els rupturistes es troben enfrontats en un cisma que poques vegades s’ha vist en la història. Tant, que el desenllaç pot ser que la senyora May, autora de l’acord de sortida, ho pagui amb una derrota vergonyosa, o el que ella esgrimeix com a amenaça: que no hi hagi Brexit. O una cosa fins i tot pitjor: que es condemni la població a molts anys de tensió separatista sense arribar mai a cap solució, a allò que Ortega en deia conllevarse, però amb la mirada posada en la ruptura.
I si al final es produeix la ruptura i el fet emocional substitueix el racional tal com es veu a Anglaterra, quedaran ferides internes que dificultaran la convivència. És el que té jugar a l’atzar i identificar ruptura amb socis i amics amb il·lusions de més prosperitat basades únicament en el desig. Trencar és una cosa molt difícil, per grans i comprensibles que siguin les aspiracions. Crear fronteres on havien desaparegut és una cosa que va contra els temps, després d’haver gaudit de lliure circulació. Al final, si s’aconsegueix, quedarà el dubte de si es va crear més debilitat en les dues parts. I això, malauradament, només es podrà comprovar amb el pas del temps, molt de temps.