El diputat que feia classe a ritme d’Estopa
Llicenciat en Filologia i professor de castellà, el diputat d’En Comú Podem és un ferm defensor al Congrés de la immersió lingüística
L’objectiu, naturalment, era provocar. I Joan Mena (Sabadell, 1975) ha demostrat a la tribuna del Congrés que té bones mans per a això. Especialment en els seus debats amb Toni Cantó (Ciutadans) sobre la pluralitat lingüística de l’Estat. “Vostès volen convertir Espanya en la Vetusta de La Regenta, aquella heroica ciutat que fa la migdiada i que fa la digestió del cocido i l’olla podrida”, li va etzibar el diputat d’En Comú Podem, en una recent intervenció. Mena, fill de granadins emigrats a Sabadell els anys seixanta, és un defensor habitual de la immersió lingüística. “Fixi’s que malament m’han adoctrinat que vaig acabar estudiant Filologia Hispànica i soc professor de llengua espanyola”, va dir, en una altra de les seves dissertacions que es van fer virals a Twitter.
Es va criar a Torre-romeu, un barri de Sabadell que es va consolidar de forma caòtica a partir dels anys cinquanta, a l’altra banda del riu Ripoll, amb l’arribada d’emigrants d’Andalusia i Múrcia. “A casa es parlava castellà. Gairebé diria que andalús perquè els meus pares conserven l’accent –apunta–. Vaig aprendre català a l’escola, gràcies a l’afany del meu pare i d’altres com ell, des de l’ampa, que pensaven que calia apostar per la immersió”.
Al seu barri l’urbanisme era d’auto construcció, cases alçades durant la nit, sense llicència, explica. “Anàvem a jugar a pilota al cementiri, a xutar contra la façana, perquè el barri tenia tantes mancances que no hi havia parcs. Però hi havia molta solidaritat entre els veïns, era com una família”, subratlla. Durant els últims anys va arribar immigració de Sud-amèrica i del nord de l’Àfrica. Mena subratlla que el seu és un exemple de barri multicultural, sense problemes de convivència, a causa, en bona part, de la funció social de les entitats, explica, que va ser el planter en què va prendre forma la seva consciència política.
Amb 23 anys es va afiliar a EUiA, quan es va fundar. Però el seu interès per la política venia d’abans. El seu pare militava al Partit Comunista, en la clandestinitat, abans de ser major d’edat, i a Catalunya, al PSUC. “A casa meva de tota la vida he escoltat el meu pare parlant de política i la meva mare dient que la política no li interessava gens”, riu. L’avi matern era socialista, un devot de Felipe González. “Tot i que va acabar decebut i ens votava a nosaltres”, assegura. Però, de nen, Mena va rebre totes les influències. “A les vacances, quan els pares sortien amb amics, ens quedàvem amb els avis i jugàvem a imitar Felipe González –recorda–. I jo ho feia molt bé!”.
Es va llicenciar en Filologia atret per la sintaxi, assegura, i per la literatura, especialment el realisme i naturalisme espanyol. I durant anys va treballar de professor de secundària i batxillerat. “Tenia estratègies per despertar la seva curiositat per la literatura, que no és fàcil, i recordo que els posava cançons d’Estopa a classe per explicar la mètrica i les figures retòriques perquè són cançons que donen molt de joc. I els alumnes s’hi enganxaven”, assegura. D’aquella època recorda les ganes d’aprendre dels nois i la seva curiositat. “Arribaves a classe i et feien un interrogatori, preguntaven què passava al món i, esclar, la teva opinió com a professor compta molt. Cal intentar ser objectiu. Sempre vaig ser molt curós amb això”, assegura.
Li agrada el mar. Des de nen, quan estiuejava amb la família a Sant Carles de la Ràpita, a les Terres de l’Ebre. I no perd l’oportunitat de fer uns llargs quan va a la platja o a la piscina. “M’encanta tocar l’aigua, em relaxa –diu–. De fet, de les tasques de casa les que m’agraden són les relacionades amb l’aigua, ja sigui rentar plats, fregar...”. I és un maniàtic de l’ordre. Plega tota la roba, fins i tot la que va a dins de la rentadora, confessa rient.
No fa proselitisme de la seva condició homosexual, però no se n’ha amagat mai, i de jove sí que va tenir un cert activisme. “I encara no tens nòvia? Sempre sentia la mateixa pregunta”, va escriure aquest estiu a Twitter, en una campanya del moviment #MeQueer. “Hi ha una època, quan ets jove, que tothom t’ho pregunta i m’he trobat amb alumnes gais que es queixen del mateix. Em va semblar important dir-ho”, explica.
Va ser diputat al Parlament i es va especialitzar en temes d’educació, una àrea que també porta al Congrés. Abans, va ser regidor de l’oposició a Sabadell, entre el 2007 i el 2015. La denúncia del seu grup, ICV-EUiA, va destapar el cas Mercuri, de presumpta corrupció i tràfic d’influències a l’Ajuntament, en l’etapa de Manuel Bustos. “Va ser un moment dur, em van obrir el cotxe, em van trencar els vidres, em van punxar les rodes, tot va passar diverses vegades”, recorda.
Li agrada llegir novel·la realista i històrica i ara té entre mans Els
Maia, d’Eça de Queirós. També li agrada veure sèries de televisió i admet que està enganxat a l’humor negre de Shameless. Escolta música d’Estopa, Rosalía i Rozalén i també Txarango i Cesk Freixas. Però va just de temps lliure. Està escrivint ni més ni menys que dues novel·les, una de contingut social, sobre les vivències d’una família castigada per la crisi, i una altra de contingut històric, sobre Teresa de Torres, una dona influent en el Jaén de finals del segle XV i principis del XVI, dona del conestable Iranzo i amiga de la reina Isabel la Catòlica.
Es relaxa en contacte amb l’aigua i és un maniàtic de l’ordre: plega tota la roba, fins i tot la que rentarà