Gestions
Gestions en fem moltes al capdavall del dia: mantenir la casa en un cert ordre; omplir la nevera amb la compra; arranjar el que s’espatlla; estar al dia amb les companyies de serveis; tenir cura de la família; connectar amb els amics; comprar els llibres que es necessiten; i un llarg etcètera de coses. I ho fem prou bé, d’alguna manera ens en sortim per tirar endavant amb una certa dignitat. Hi ha, tot i això, un camp gairebé inexplorat en la gestió: les emocions. I és que gestionar les emocions, siguin bones o adverses, és una de les coses més difícils que hi ha, humanament parlant. El perquè té a veure amb el que és incontrolable. Una emoció, en primer lloc s’entoma al soma més primitiu, és a dir, a les vísceres, abans que a la raó; i és un treball complex per a la raó el discerniment del què passa quan el cos és sacsejat per una emoció. Cal una mica de temps per assumir-la i un altre bon temps per donar-li la importància que pot tenir per a un mateix i per als altres. I també cal temps per controlar –si és que es pot– els efectes secundaris que produeix en el cos i en l’ànim.
Ara, està de moda que tot sigui ben emocional. Només una societat profundament avorrida de si mateixa pot dir una ximpleria com aquesta. La intensitat de qualsevol emoció pot trasbalsar la persona per unes hores o per un temps més llarg, de manera que cal tenir cura amb la seva gestió. I què vol dir una gestió de les emocions? Doncs que es pugui posar la distància suficient entre el impacte de la emoció i el temps que cal per a pair-la des de la raó, per tal de protegir-se dels seus efectes força vegades perniciosos. Una emoció és una sacsejada inesperada per al cos, el cor s’accelera, les cames tremolen, la respiració es torna dificultosa, es remouen les tripes. Una emoció té alguna cosa a veure amb el temor, potser perquè d’entrada és incontrolable, i tot el que escapa del control de la nostra raó ens neguiteja per força.
Cal aprendre doncs a gestionar-les de la millor manera possible, potser primer, respirar a fons i comptar fins a deu o fins a cent, si cal, i després posar la distància que necessitem per veure-la en el context real. I si no s’aconsegueix, sempre hi ha el recurs al tranquil·litzant, en forma de píndola o de til·la.