El Coiot i el Correcamins
Soc molt fan dels dibuixos animats en els quals un animal puteja l’altre: Silvestre i Piuet, Tom i Jerry, la paròdia salvatge que van fer Els Simpson amb Grata i Pica, o les aventures del Coiot i el Correcamins. Recorden aquests últims? Facin memòria. Bip, bip. El plantejament era molt senzill: el Correcamins, un ocell velocíssim és perseguit per les carreteres del desert del sud-oest dels Estats Units pel famolenc Wile E. Coyote (conegut simplement com el Coiot). Malgrat les seves nombroses i enginyoses temptatives, el Coiot no aconsegueix mai capturar o matar el Correcamins. Molt al contrari, totes les seves elaborades tàctiques acaben per perjudicar-lo a ell, convertit en la víctima de l’exageradíssima (i innòcua) violència de la sèrie, al comprar armaments, trampes i eines de la marca ACME per aniquilar el Correcamins. Els personatges són muts, si s’exceptua el so característic del Correcamins (bip, bip), una espècie de cop de clàxon que té la propietat d’alterar els nervis del Coiot, o el soroll que l’au fa al treure la llengua. Tot i això, els personatges es comuniquen entre si mitjançant rètols, que també utilitzen per trencar la quarta paret i adreçar-se al públic. (Aviso la població: les últimes línies d’aquest article estan plagiades íntegrament de la Viquipèdia, però no em lapidin, que jo no soc ni president ni ministre ni líder de l’oposició d’aquest país).
A què ve tot això? Resulta que dilluns, acabat d’aterrar del Japó i amb un jet lag d’aquests que no te l’acabes, em vaig despertar molt d’hora. Això té els seus avantatges, perquè des de les sis vaig poder anar fent zàping radiofònic, saltant d’emissora en emissora a veure què ens explicaven. Els recomano l’exercici perquè simplement movent el dial pots arribar a pensar que has canviat de país sense sortir de casa teva.
D’aquell matí em sorprenen algunes respostes d’Oriol Junqueras en una carta-entrevista que li han fet a la Ser. En una d’elles s’intueix que per al líder d’Esquerra la Crida per la República (el nou artefacte electoral de Puigdemont) és un partit de dretes. Penso: “Fotre, sí que va fort Junqueras”. Però és que al cap d’unes hores escolto Puigdemont a Catalunya Ràdio oferint-se per anar de número dos de Junqueras en les europees. Era una escena del Coiot i el Correcamins. Semblava que Junqueras estava a punt de caçar Puigdemont. Però al cap de poques hores, el Correcamins de Sant Julià de Ramis –bip, bip– tornava a fer-li una mala passada al Coiot (amb escàs èxit perquè cap partit no li va seguir el rotllo). És curiós com els polítics no abandonen la tàctica, l’estratègia, ni quan el rival és a la presó, ni quan el seu rival està vivint fora del territori perquè si torna acabarà a la presó. I això ens ho van demostrant en cada una de les seves comu- nicacions públiques. Encara que en realitat em fa la sensació que últimament tot és pur entreteniment, dibuixos animats (piromusical, com l’ha batejat Jordi Basté) en els quals els protagonistes es comuniquen entre si mitjançant rètols/titulars, que utilitzen per trencar la quarta paret i adreçar-se al públic. Al seu públic.
No sé qui va guanyant dels dos, però compte perquè les aparences enganyen: malgrat els inútils esforços per capturar el Correcamins, sempre va ser el Coiot el personatge que va despertar les simpaties de l’audiència. I encara no ha començat el judici...
Aquella matinada a les ràdios encara ressonaven frases de l’entrevista del director de TV3, Vicent Sanchis, a la líder de l’oposició a Catalunya, Inés Arrimadas. Això va ser més Tom i Jerry (versió hardcore, o sigui Grata i Pica). Ja decidiran vostès qui va ser Tom i qui va ser Jerry. Però em va fer pensar en una frase que li vaig llegir a l’especialista en comunicació noviolenta María González: “No s’admet que el que tu diguis pugui transformar el que jo penso, com si això fos una renúncia”. Bip, bip.
Junqueras estava a punt de caçar Puigdemont, però el Correcamins de Sant Julià de Ramis torna a fer una mala passada al Coiot