Europa, 1918-2018
Acomençaments de novembre del 1918, Alemanya estava a punt del col·lapse a causa de l’ofensiva militar aliada al front occidental, i tenia la rereguarda amenaçada per vagues i motins. El 9 de novembre abdicà el kàiser Guillem II, que es va refugiar a Holanda abandonat per tots. El dia 11 Alemanya va demanar la pau. Desapareixia així el Reich de Bismarck, dels prínceps i de l’Estat Major prussià. Era el final de la primera guerra que havia involucrat tots els ciutadans –no només els mobilitzats–, a l’utilitzar un armament que exigia una modificació del conjunt de l’economia per produir-lo; la primera guerra que va causar un elevadíssim nivell de destrucció i va transformar completament la vida dels països participants.
Tot s’havia iniciat el 28 de juny del 1914, quan el bosnià Gavrilo Princip assassinà l’arxiduc Francesc-Ferràn i la seva dona als carrers de Sarajevo. Però podia haver començat en qualsevol altre moment, abans o després. L’enfrontament estava servit. Les potències europees, imbuïdes d’un nacionalisme suïcida cristal·litzat en imperialisme, van consumar l’inevitable. Va passar el que havia de passar. Les causes de fons han estat resumides mil vegades, al destacar-se el “patrioterisme”, que impedeix de veure els perjudicis infligits per la guerra i que substitueix l’amor a la pàtria pròpia per l’odi a l’aliena; la pressió de l’opinió pública, mobilitzada per una premsa desbocada en defensa d’una nació –la seva– dotada d’un “destí manifest”; l’acceptació de la guerra com una possibilitat normal inscrita en la lògica del darwinisme social; l’exacerbació de la guerra com una qüestió d’honor i una cosa glamurosa, que exalta la força i la virilitat dels pobles; l’autonomia dels estats majors, que van planificar amb detall una guerra de masses ofensiva; i la decadència dels partits liberals davant els nacionalistes.
Pocs llibres evoquen millor els desastres d’aquesta guerra que A les trinxeres, d’Agustí Calvet –Gaziel–, en el qual hi ha més descripció que judicis, més comprensió que crítica, sense que la clara posició de l’autor li impedeixi d’afirmar el principi de solidaritat universal, proclamat sense sentimentalisme rousseaunià. És una crònica construïda amb la narració de petites coses, des de gent que fuig espaordida a la solitud del soldat a primera línia, tot enmig d’una absoluta misèria. “El que ens absorbeix –escriu Calvet– és el detall, l’anècdota, l’evolució i no el final dels greus esdeveniments que ens envolten”. És tremenda una constatació seva sobre la guerra moderna: “S’han acabat els temps de la fraternitat militar, en què els caps, encara els més alts i insignes, convivien amb els pobres soldats”; avui, al contrari, “a mesura que ens acostem al front disminueixen els graus”, fins que “per fi, en les línies extremes, on ja amb prou feines queda esperança, on fins la quietud d’una hora és un presagi funest, no trobem més que el simple soldat, el pobre màrtir que ho ignora tot, excepte el seu deure de morir en qualsevol moment sense raonar ni badar boca”. Hi ha una pel·lícula –Paths of glory (Senders de glòria), de Stanley Kubrick– que reflecteix amb freda i extrema duresa la brutalitat d’aquesta guerra i la distància que existia
Els europeus hem de ponderar, en temps de tribulació, el valor extraordinari de la construcció política europea
entre els alts caps –integrats a la faràndula política– i la tropa, pobra carn de canó sacrificada a l’altar d’una pàtria que només de paraula era de tots. L’escena –inspirada en fets reals– de l’afusellament “per covardia davant l’enemic” de tres pobres soldats elegits a l’atzar estremeix en contemplar-la. Afortunadament, al final, una tímida jove alemanya obligada a cantar davant un grup de soldats francesos del mateix regiment que els afusellats aconsegueix, sense pretendre-ho, amb el seu titubejant cant –Der Treue Husar (El fidel husar)– que l’auditori l’acompanyi amb la seva veu, abandoni per un instant la grolleria indigna de la soldadesca i recuperi la dignitat de la condició humana.
Just un segle després el president Macron i la cancellera Merkel han commemorat al bosc de Compiègne la firma de l’armistici, descobrint una placa que destaca “el valor de la reconciliació franco-alemanya al servei d’Europa i de la pau”. Els europeus hem de ponderar, en temps de tribulació, el valor extraordinari de la construcció política europea després de la desolació immensa provocada per les dues guerres mundials. I no hem d’oblidar que la Unió Europea és, en essència, un procés en el qual la unió econòmica i monetària són instruments al servei d’un projecte polític d’horitzó federal incompatible amb el populisme nacionalista. El president Mitterrand va deixar constància d’això, d’una manera gairebé testamentària, en el seu discurs al Parlament Europeu –l’any 1995– quan, tenint present la història tràgica d’Europa, va sentenciar que “el nacionalisme és la guerra”. Per això, lluny del rebrotar nacionalista, l’Europa federal a què s’aspira ha d’apostar també per un projecte social conjunt que generi un sentiment de pertinença a la Unió fins ara massa feble.