Una llei irresponsable
El projecte de llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica elaborat pel Govern central té per objectiu avançar cap a un model de desenvolupament baix en carboni i resilient al canvi climàtic. Aquesta lloable finalitat no està en discussió però sí que cal qüestionar els mitjans triats pel Gabinet socialista per assolir-la: una estratègia pròpia d’un sistema de planificació central a través del qual es pretén dissenyar el futur d’un sector rellevant de la indústria catalana i espanyola, el de l’automoció. En això es tradueix la intenció governamental de prohibir la matriculació de tots els vehicles tret dels elèctrics i els d’hidrogen en l’horitzó del 2040. Aquesta mesura es planteja sense posar atenció a les negatives conseqüències socials, econòmiques i mediambientals generades per la seva implantació.
D’entrada, el pla governamental afecta de manera directa les expectatives dels consumidors i, per tant, les seves decisions. Arran de la crisi, la vida mitjana del parc automobilístic a les Espanyes ha passat de 9 a 12,2 anys. Això significa l’existència d’una demanda potencial acumulada, que davant un escenari d’expansió econòmica tendeix, ceteris paribus, a materialitzarse en l’adquisició de cotxes nous i, en conseqüència, en la renovació de la flota. Ara bé, la determinació de l’Executiu de treure del mercat els automòbils que utilitzen gasolina, gasoil, híbrids autogàs o gas, opcions preferides pel 99,5% dels ciutadans, en desincentivarà la venda a curt i mitjà termini perquè ningú no inverteix en un bé durador que presenta una tendència certa a perdre utilitat i valor a llarg.
Si s’accepta l’anterior raonament, la compravenda d’automòbils tindrà una trajectòria declinant que s’accentuarà a mesura que es consolidin les iniciatives legals prohibicionistes. Això mena a una caiguda de la producció de les plantes de cotxes ubicades a Espanya, la qual cosa tindrà un efecte depressiu sobre altres sectors industrials. En concret, els proveïdors de components veuran descendir la demanda i arrossegaran a la baixa la d’indústries auxiliars com la d’estampadors de xapa, els fonedors de peces de bloc, els injectors de plàstic, els forjadors de peça o els concessionaris.
Per descomptat, els concessionaris patiran el consegüent trencament en el seu volum de negoci. Si es té en compte que les Espanyes són el segon fabricant de cotxes d’Europa i el vuitè del món, que aquesta indústria crea 220.000 llocs de treball amb salari superiors a la mitjana, el tema és preocupant.
Malgrat aquests perjudicis sobre l’economia i l’ocupació caldria imaginar que la legislació impulsada pel Govern central és positiva per al medi ambient. En canvi, passarà el contrari. Si no es compren vehicles i no es modernitza el parc, aquest envelleix per definició. El problema central de la contaminació per emissions, en especial els òxids de nitrogen (NOx), no és atribuïble als cotxes en termes genèrics sinó als vells. Les emissions d’un dièsel modern són sis vegades inferiors en termes de NOx i deu vegades menys en partícules que les d’un de fa quinze anys i equivalents a les d’un vehicle de gasolina. Si no es renova el parc perquè els ciutadans decideixen demorar la compra d’un vehicle o renuncien a fer-ho per la incertesa creada per la legislació, les emissions no baixaran.
Pel que fa a l’escalfament global, un automòbil de dotze anys, edat mitjana dels que ara circulen, consumeix i emet un 15% més de CO2 que un de nou. Això significa que, si el parc es renova al llarg dels propers anys bé sigui per adquisicions de cotxes de dièsel, gasolina, autogàs o gas natural, el nivell d’emissions cauria de manera dràstica. En altres paraules, les forces del mercat produirien aquest efecte benèfic amb menor cost i amb un impacte inferior sobre l’activitat productiva i sobre l’ocupació que el produït per l’intervencionisme governamental basat en criteris de voluntarisme ideològic.
La proposta d’eliminar els automòbils amb motors de combustió interna a partir de l’any 2040 reflecteix una mancança no ja de realisme sinó de rigor intel·lectual. És una expressió de la fatal arrogància descrita per Hayek. Com sap el Govern espanyol quines tecnologies hi haurà d’aquí vint-i-dos anys? Com sap que les emissions totals de CO2 d’un cotxe elèctric seran llavors inferiors a les d’un híbrid, un dièsel, un de gas o de benzina? És capaç d’anticipar l’evolució tecnològica del motor de combustió? Pot afirmar que l’actual intermitència de l’electricitat, per molt renovable que sigui la generació, serà superada i no es necessitarà cremar gas per produir l’energia elèctrica sobre la qual vol assentar el parc mòbil? La resposta a aquests interrogants és evident: no.
El respecte al medi ambient i la reducció d’emissions de CO2 són una part essencial de l’agenda política i econòmica en totes les societats avançades. Ara bé, el seu desenvolupament ha de traduir-se en una millora dels nivells de vida i de benestar de tothom. Per això, la seva implantació ha de realitzar-se des de la neutralitat tecnològica perquè ningú no té la facultat de conèixer el futur, per tant prioritzar unes tecnologies sobre unes altres no és només un exercici d’arbitrarietat sinó una injustificada transferència de rendes de tots cap als fabricants de les elegides per l’Executiu. El més racional és fixar unes regles del joc a què han de sotmetre’s totes les tecnologies disponibles i que aquestes competeixin entre si. Com va escriure Eugeni D’Ors: “Els experiments es fan amb gasosa”.
Potser la llei de Canvi Climàtic elaborada pel Gabinet socialista no sigui aprovada o potser és un dels habituals globus sonda governamentals condemnats a desinflar-se. Malgrat això, ja s’han creat unes expectatives lesives per a la producció i l’ocupació d’una de les indústries amb més pes en el PIB. A més, aquest escenari d’incertesa no limita el seu efecte i abast en l’àmbit de l’Estat. Serà tingut en compte per les cases matrius dels fabricants d’automòbils amb presència a les Espanyes i ho tindran molt present quan decideixin si fabriquen aquí els seus pròxims models o mantenen la producció dels existents.
Quan la ideologia es divorcia de la realitat, els resultats són sempre dolents.
Si no es renova el parc automobilístic perquè els ciutadans decideixen demorar la compra d’un vehicle o hi renuncien per la incertesa, les emissions no baixaran
La proposta d’eliminar els automòbils amb motors de combustió interna a partir del 2040 reflecteix una mancança no ja de realisme sinó de rigor intel·lectual