Provar és bo
Les sexòlogues indiquen que cal donar suport a l’autoconeixement sexual en els adolescents amb respecte als altres
L’accés a la informació sobre la sexualitat s’ha obert, però encara hi continua havent mancances i moltes preguntes sense respostes per als adolescents quan els canvis físics desperten el desig eròtic. Una de les principals qüestions fa referència a l’orientació sexual, que pot generar confusió. En primer lloc, perquè és un procés d’auto coneixement, i també perquè la societat encara funciona amb paràmetres estrictament heterosexuals, segons explica la sexòloga Núria Jorba.
Des que els nens i les nenes són petits ja se’ls pregunta si tenen nòvia o nòvio, qui els agrada (òbviament conduint a una resposta). I amb aquestes qüestions es provoca que l’orientació sexual pugui no fluir d’una manera natural, indica Jorba, quan es fan més grans. No és un patró igual per a tothom, ja que depèn de l’educació rebuda, però, si només ha obert les portes de l’heterosexualitat, el procés per descobrir una orientació sexual diferent serà més complicat.
Comença a emergir amb l’aparició del desig eròtic, entre els 13 i els 16 anys aproximadament. I moltes persones ja identifiquen sense experiències sexuals prèvies la destinació dels seus desitjos. Si la falta d’informació és (o era) un problema, ara també cal tenir en compte que l’excés que es troba a internet, el gran ventall d’opcions, també pot generar confusió, indica Carme Sànchez, codirectora de l’Institut de Sexologia de Barcelona.
Alguns poden tenir-ho molt clar des del principi. D’altres necessiten un procés en què és bo experimentar, ja que, assenyala Sànchez, no és el mateix tenir fantasies sexuals amb una persona que pensar en ella com en algú per compartir-hi la vida. Provar, assenyalen les expertes,
Alguns joves tenen molt clara la seva orientació sexual, d’altres necessiten un camí més llarg
és positiu i és natural sempre amb respecte als altres.
També cal tenir en compte que l’orientació sexual de les persones no es defineix en un blanc o negre absolut, sinó que és una gradació en què un 80% de les persones no es troben en un dels extrems, segons remarca Núria Jorba. Així doncs, és lògic que els adolescents provin. I no només que ho facin els adolescents, ja que l’orientació sexual pot canviar al llarg dels anys sense que sigui una qüestió de “voluntarietat”, sinó que sorgeix sense que sigui possible manipular-la. Però aquests temes no es poden abordar únicament des d’una perspectiva teòrica. Carme Sànchez recorda que parlar de sexualitat és parlar de relacions afectives, de persones, de fer una societat més inclusiva i, sobretot, d’eliminar les violències. La sexualitat no es pot servir en fred.
En aquesta línia s’assenyala que l’educació sexual a l’escola i a casa no pot estar desproveïda d’aquest accent emocional perquè es parla d’emocions. Jorba considera que actualment els pares i els educadors estan en un impasse generacional. Si abans no es parlava de res, ara s’enfronten amb un món en què arriba “tot” des d’internet, de manera que és necessari formar-se mínimament per poder adreçar-se als nens i adolescents.
També ha emergit amb força el debat sobre la identitat sexual, sobre els nens i adolescents trans. S’ha aconseguit que es plantegi després de molts anys d’ostracisme. Però aquest és un camí en què queda gairebé tot per fer, a escala social i a escala legal. Es comencen a aprovar algunes lleis autonòmiques per garantir els drets de les persones trans, però, tal com ha sol·licitat el doctor José Emilio Callejas des de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (Aepap), és fonamental una llei que protegeixi els menors trans, que garanteixi el seu trànsit per rutes segures i que vetlli pels seus drets en tots els àmbits socials, i també en el context familiar.