L’estil macarra
Com deuen estar les coses al Parlament de Catalunya si el seu president, el republicà Roger Torrent, ha hagut de cridar a capítol, per llenguallargs, els diputats (incloent al genèric les diputades). Els parlamentaris, ficats en la batussa política, es comporten en aquests darrers temps més com una banda poligonera que com a dignes dipositaris del vot dels ciutadans. S’han perdut les formes. Caldria recordar-los que no ocupen la solemne plaça a la Cambra catalana per promocionar-se a si mateixos, que és el que sembla.
Si heu llegit aquesta setmana les cròniques de Maite Gutiérrez en aquest diari sabreu a què em refereixo. Des de la tribuna, els uns –per què parlar de sigles– convidaven els altres a embolicar-se a patacades a fora del Parlament. Així, amb estil macarra. Des de la tribuna, els altres –per què parlar de sigles– acusaven d’inhumans els uns. Inhumans? Posats a fer-se els milhomes i desenfundar la pistola, millor imitar, vostres senyories, el mestre del western: “Pots pegar-me. Pots tirar-me a terra, fins i tot escopir-me i pixarte a sobre meu. Però, sisplau, no m’avorreixis” (Clint Eastwood, El sergent de ferro).
L’insult ja és una institució emparada per les televisions en algunes tertúlies i, sobretot, per les xarxes socials. Al fang de Twitter, la frontera entre l’insult i l’amenaça es creua amb una lleugeresa preocupant sota l’escut de la llibertat d’expressió. Efecte contagi al Parlament. Evidentment que la crispació per la situació dels presos de l’1-O ho enverina tot, però això no justifica segons què. Només ens faltava que en aquesta dinàmica de destrucció massiva del sentit comú també els diputats vagin a sac quan arriben al faristol.
N’hi ha que afirmen que estem davant un fenomen de madrilenyització de la política
Els diputats del Parlament es comporten més com una banda poligonera que com a dipositaris del vot dels ciutadans
catalana, pel to. No. Al Congrés, fa anys que els polítics es dediquen llagoteries i burrades diverses però amb més elegància. En defensa dels parlamentaris mesetaris cal dir que un dia són capaços de verbalitzar una ruptura d’allò més sonada i, l’endemà, pactar els noms de la cúpula del Consell General del Poder Judicial. A Catalunya, al contrari, no sembla que hi hagi la més mínima voluntat d’arribar a acords. Sí que hi ha insults, que surten de la boca dels representants dels extrems ideològics que es retroalimenten tan feliçment. El que resulta més lamentable és que a aquest joc de mala oratòria i discursos buits de continguts i plens de bilis també s’hi han acabat apuntant la resta de diputats, que giren al voltant de l’escena com pollastres a l’ast.
Ni madrilenyització. Ni oasi català... Ni pati de col·legi. M’apropio aquí del suggeriment d’un professor de Barcelona que ha demanat a Twitter que els polítics i el món periodístic deixin, sisplau, d’equiparar aquest lamentable espectacle del Parlament amb un pati d’escola, “que és un gran espai de socialització”.
Atacar l’origen de les coses resulta a la llarga més eficaç que reprimir el símptoma. El símptoma, quan se li tanca un forat, es tendeix a manifestar per un altre. Hi ha migranyes, per exemple, que migren en mals d’esquena. El símptoma és l’insult, senyories. L’origen, la mala educació.