Panikkar i l’insecte
Assegurava que tenia 6.000 anys i jo crec que encara se’n treia uns quants. Va escriure molt i de vegades ho posa difícil per a alguns lectors simplement humans. Però tant és. Penso que era, sobretot, un gran orador. Estic intentant descriure a grans traços el filòsof i teòleg barceloní Raimon Panikkar. Una exposició recorda aquests dies al Palau Robert la seva figura, la d’aquest loquaç seductor de mirada intel·ligent i somriure imbatible que, rere la corbata i la sotana catòlica, va adoptar una cosa semblant a la túnica d’un sadhu amb possibles. Quan un sap portar aquestes túniques índies o d’altres de semblants aconsegueix una estampa difícil d’oblidar. I aquest era el seu cas. Abandonant la sotana i adoptant definitivament les maneres tèxtils dels seus avantpassats indis, Panikkar va aconseguir l’espectacular aparença d’un mestre espiritual, d’un guru, que a Occident és un ofici que van posar de moda els Beatles, sobretot George Harrison.
O sigui que l’altra nit, després d’haver visitat l’exposició dedicada a Panikkar i sopant amb uns companys civilitzats, és a dir, respectuosos amb les opinions alienes, van sorgir en la conversa les pròximes eleccions municipals barcelonines. I els nous problemes d’inseguretat ciutadana que ens afligeixen. Uns problemes que s’han enquistat i engrandit pel bonisme, que és com alguns encara continuen anomenant la inacció, de no voler governar, que és una de les característiques de la nostra actual classe política. Durant el sopar, mentre estàvem en les pròximes eleccions municipals barcelonines, i potser perquè ara només bec aigua, se’m va acudir de pensar en Panikkar, que va ser un home de pau, no de guerres i guirigalls. El vaig recordar a Tavertet, una població assentada en un penyal i al costat d’un precipici espectacular, que és on va construir la Fundació Vivarium Raimon Panikkar. El vaig recordar en l’entrevista que li va fer el col·lega Antoni Bassas.
Aquell dia assolellat, asseguts en una taula rodona, davant d’aquell precipici espectacular, el filòsof i teòleg i el periodista estaven sent víctimes dels capricis immisericordiosos d’un petit insecte volador sense identificar que, des de feia més deu o quinze minuts, torturava entrevistat i entrevistador sense cap pietat. Finalment, Panikkar, sense perdre les maneres, va decidir posar fi a aquesta tortura. I, sempre somrient, elegant, aprofitant que l’insecte volador es va estar uns segons a la taula rodona, li va clavar una manotada que va posar fi a la seva vida terrenal. Després, sempre somrient, sempre seductor, va mirar el periodista i li va dir una cosa com: “Tot té un límit i no hem d’exagerar mai les coses”. I va continuar parlant, per exemple, de la seva visió cosmoteàndrica, segons la qual Déu, el món i l’home, agafats per separat o en si mateixos, sense relació amb les altres dimensions de la realitat, són simples abstraccions del nostre pensament. Crec que tots els polítics que aspiren a ser el nou alcalde de Barcelona haurien de veure aquesta entrevista.
Tot té un límit i no hem d’exagerar mai les coses”, va dir el filòsof i teòleg barceloní