El Prado com a inspiració
El museu madrileny obre el seu Bicentenari amb una gran mostra sobre la seva història
El Museo del Prado té moltes coses per explicar sobre els seus dos-cents anys d’existència. I un dels angles més interessants de la seva història és el de la seva condició de font d’inspiració per als grans mestres que van anar a visitar-lo a la recerca de l’eco de les muses que havien deixat per allà els seus antecessors, els artistes antics. Aquesta és una de les perspectives de la gran exposició amb què la pinacoteca madrilenya comença, dilluns vinent, els actes del Bicentenari. La celebració durarà un any, fins al compliment efectiu de les dues centúries, el 19 de novembre del 2019.
La mostra, titulada Museo del Prado 1819-2019. Un lloc de memòria, és abans que res un repàs a la construcció de la col·lecció d’art que el centre atresora. Per això les 168 obres exposades, 83 pintures i moltes peces d’escultura, fotografia, dibuix i gravat, es mostren al llarg de set seccions cronològiques més una vuitena dedicada a donacions i llegats.
El primer espai correspon a la creació del llavors Museo Real quan, en un edifici creat a instàncies de Carles III i dissenyat per Juan de Villanueva, Ferran VII va disposar portar allà la col·lecció de la corona. La nova entitat cultural “hermosea la capital del reino y contribuye al lustre y esplendor de la ciudad”, va dir La Gaceta de Madrid a la notícia de la inauguració.
El Crist crucificat de Velázquez i La
Sagrada Família de l’anyell, de Rafael, són algunes de les peces més notòries en aquesta primera part de l’exhibició commemorativa.
A continuació, les sales sobre el Museo de la Trinidad relaten com, a la mort de Ferran VII, la desamortització de Mendizábal va propiciar la fundació d’aquell altre centre per allotjar els fons dels convents intervinguts a les províncies del centre d’Espanya. Fons que després es van incorporar al Prado.
La resurrecció de Crist d’El Greco i La Immaculada Concepció dels Venerables, de Murillo, formen part d’aquesta secció.
És en el tercer espai de la mostra, titulat La nacionalització del Prado. Una meca per als pintors, on l’exposició, comissariada per Javier Portús, il·lustra el visitant en relació amb la faceta del museu com a font d’inspiració que va influir en els artistes dels segles XIX i XX fins al punt d’incidir decisivament en el futur de l’art modern i contemporani. Renoir, Manet, Chase, Sargent, Arikha o Pollock van ser alguns dels creadors que van peregrinar cap al Prado per agafar lliçons de Goya, Velázquez o El Greco –per citar-ne tres d’ineludibles–, el mateix que entre els espanyols van fer Picasso, Fortuny, Sorolla o Rosales.
Més que agrupar una selecció d’obres rellevants o grans èxits del museu, l’exposició narra la història del Prado en paral·lel amb la història d’Espanya a través d’interessants relats i “diàlegs”. ¿Què hi fa per exemple el Sant Andreu i Sant
Francesc d’El Greco al costat de quadres aparentment anodins d’una sala del Prado buida i una altra del Museu de Ginebra plena, a la secció dedicada a la República i la guerra civil? L’explicació és que aquella obra es va comprar amb els diners de les entrades al museu suís al qual es van emportar els quadres del Prado per protegir-los de les bombes de la contesa espanyola. Un dels projectils que van arribar a l’interior de la pinacoteca de Madrid també pot veure’s a la mostra.
La maja desnuda de Goya (abans del 1800) és una de les peces de l’exposició, però no es confronta amb la maja vestida –com a la seva sala original– sinó amb el Nu reclinat (1964) de Picasso, procedent del Museu d’Israel. El contrast, les similituds i òbvies diferències, són tota una lliçó de pintura. El mateix que passa amb la Mare amb nen
mort, que Picasso va realitzar el 1937 com a preparació del Guernica, al costat del Crist mort sostingut per un àngel, que Antonello da Messina va pintar 460 anys abans.
El franquisme, la creació del Patronat del Prado i la “història compartida” del museu des de l’any 1975 són els temes de les altres seccions de la mostra, en la qual el director de la institució, Miguel Falomir, renuncia expressament a l’opció d’“una expo blockbuster” a còpia de pintures de gran impacte –segons va dir ahir–, en benefici d’un recorregut més “emocional” i didàctic per aquests 200 anys del museu més important d’Espanya.
Els reis inauguraran l’exposició, i els actes del Bicentenari, el dilluns 19 de novembre, dia de l’aniversari del Prado.
El Prado va marcar Manet, Picasso o Pollock i així va incidir en l’art contemporani
Un quadre comprat a l’‘exili’ del Prado i un artefacte incendiari il·lustren la Guerra Civil