Plensa enalteix l’invisible: “L’essencial no es veu”
L’artista exposa els seus magnètics caps al Retiro
Els Invisibles que Jaume Plensa va portar ahir al Palau de Vidre de Madrid, a través del Museu Reina Sofia, poden fascinar l’espectador però també és possible que el desconcertin i fins i tot l’incomodin. És del que es tracta. Amb els seus tres grans caps fets de malla d’acer, tots tres en el gest de demanar silenci amb l’índex sobre els llavis, l’artista barceloní vol que el visitant miri, indagui i busqui en unes formes que es perden i es fonen en l’espai d’un edifici transparent. Que escruti amb la deguda calma els seus Invisibles perquè, finalment, percebi que l’important no són les formes esculpides sinó el buit que enalteixen. Potser per això, perquè assoleix el seu objectiu, a molts dels que van anar al palau del Retiro se’ls obria la boca entre gestos d’admiració o estranyesa; potser de desorientació davant uns objectes que requereixen una mirada i una reflexió poc conformes amb aquests temps nostres que ja no corren sinó que volen.
“Vull que la gent que vingui s’adoni que generalment les coses més importants de la vida són invisibles”, va explicar Plensa en una conversa amb La Vanguardia. Doncs res del que de debò ens dona el sentit de la vida i de la relació amb els altres es veu, addueix. I per percebre-ho és necessari el silenci, igualment imprescindible per “mirar-nos cap endins”. Parlem de la invisibilitat i del silenci de l’ànima.
Però Plensa no és un místic, sinó que concep l’art com a eina o via de transformació. D’aquí ve la seva pretensió que la mirada en les seves creacions no es projecti només cap a l’interior de qui les contempla sinó també cap enfora. Al nostre món –diu– “hi ha grans grups socials que, per comoditat, mantenim invisibles encara que els tinguem a prop”. I aquest és un altre vessant, no menor, de la meditació a què l’autor desitja induir el públic. “Els grans murs que s’aixequen al món són moltes vegades els nostres propis ulls”, assenyala.
Plensa, que triomfa a Europa i Amèrica des de fa més de vint anys però no exposava a Madrid des d’en feia 18, feia molt temps que planejava la instal·lació dels Invisibles. Però no trobava l’espai adequat. Fins que va trobar el Palau de Vidre. Allà, tal com subratllava el comissari de la mostra, João Fernandes, les formes i transparències s’abracen i “acompanyen”. I les escultures, anomenades Laura, Anna i Rui Rui, “es dissolen en l’espai malgrat les seves grans dimensions”. I en elles “s’hi uneix el que és monumental i íntim”, va anotar el director del Reina Sofia, Manuel Borja-Villel.
La mostra presenta aspectes molt diferents segons sigui de dia o de nit. A les sis de la tarda, el palau es tanca però les escultures s’il·luminen. Es veuen llavors “com en una vitrina”, i l’efecte no és ja tant de buit sinó més aviat de “pura màgia”, promet Plensa, que l’1 de desembre també exposa al Macba.
L’escultor barceloní troba al Palau de Vidre l’espai adequat per als seus ‘Invisibles’