Recuperar?

L’anomenada música antiga manté un públic fidel a Barcelona en temporada, un interès que a l’estiu se sol desplaçar a fora, a espais de festivals com és el cas de Torroella o fins i tot a Pirineus. No hi ha dubte que els espais que ofereix L’Auditori, amb aquesta arquitectura neutra desposseïda de calidesa que té la sala Pau Casals –obra fallida del senyor Moneo–, no afavoreixen l’escolta d’aquests repertoris, però no s’hi pot fer res, tot i que crec que amb treball de llums i algun artefacte escènic es podria arribar a millorar i no deixar en un escenari tan gran, desposseït de tota referència contenidora, un grup de cambra tan petit com el que aquesta vegada va interpretar Marc’Antonio e Cleopatra de John Adolf Hasse (1699-1783), a qui a més cal ajudar a situar, perquè és molt poc conegut.

Bon criteri el de donar suport a la recuperació d’obres oblidades, i a més en mans de tan bons intèrprets com els que dirigeix Ottavio Dantone, però crec que caldria reflexionar i establir prioritats. En realitat aquesta peça per a dos cantants i orquestra de cordes aporta poc a la configuració de la història i, quant a la degustació de la bellesa, ens quedarien fragments de la primera part (com el seu duetto final, que es va repetir com a propina) i de la segona, que és més breu però molt més substancial en expressió i amb un llenguatge més subtil i mancat de tanta fórmula que el de la primera part.

Enmig de la seqüència inicial, que deia tan poc, es pensa en totes les coses bones que podem recuperar aquí; ja ens hem oblidat de Terradellas, de Sor... i de tants altres, i de promoure grups d’intèrprets, que solen aparèixer només de tant en tant però que és una qüestió que exigeix una tasca continuada. Més d’una vegada s’ha dit: tret d’Hesperion i la Capella Reial de Catalunya, som incapaços d’exportar cap proposta, i no per falta de capacitat o d’intèrprets, sinó de política.

L’obra de Hasse és, per tant, una seqüència de recitatius i àries per a dues veus femenines que interpreten una contralt, Marc’Antonio, i una mezzo, que és Cleopatra, que té la majoria d’àries de pes, en què va fer un excel·lent paper la mezzo Sophie Rennert, de bon timbre, bon gust en l’ornamentació, claredat expressiva i caràcter. La contralt Delphine Galou és més aviat una mezzo, i aquest paper exigiria més ressonància en els greus –apareixien de tant en tant– i més cos per diferenciar-se de Cleopatra; tot i això, la seva tècnica és molt bona i fa la seva feina amb eficàcia, ben acompanyada aquí per una corda molt cohesionada.