Cures d’humilitat
Permeteu que parli de mi per parlar d’altres coses. L’altre dia, al programa radiofònic Els experts, d’iCat, em feren una entrevista a cegues. És a dir, la cantautora Núria Graham va entrar a l’estudi amb els ulls embenats, preguntà algunes coses, es va treure la bena, i continuava sense saber qui era jo. “És la primera vegada que sento el teu nom”, confessà en directe. Hauria estat una cura d’humilitat si no estigués ja ben curada d’espants, cregués que ens llegeixen més de les cinc mil persones de sempre, no hagués anat a presentacions on només n’érem dos entre el públic, o ignoràs que l’atomització cultural provoca que ens moguem en cercles reduïts; no tan sols d’escriptors amb escriptors i músics amb músics, també entre gent de la nostra generació i poc més.
Ho constato dimecres a La Central, que s’omple de joves sofisticats per escoltar la poeta Luna Miguel. Amb vint-i-vuit anys, ha publicat la seva primera novel·la, El funeral de Lolita .Ili explica a Laura Fernández i Eudald Espluga que el tema l’obsessiona “des de l’edat que notes com et miren els amics dels teus pares”. Al llibre, “molt sexual, molt animal”, segons Fernández, la protagonista, trentina recent, s’assabenta de la mort del professor que li descobrí la literatura, que la va fascinar i de qui va acabar independitzant-se com a lectora. Mentre viatja, ella entén –apunta Espluga– que serà l’últim funeral al qual assistirà com a Lolita.
Entre el públic hi ha mares amb pírcings i els cabells liles, un nin m’ofereix la seva galeta d’arròs. Hi ha l’agent Txell Torrent, Albert Puigdueta, també Antonio J. Rodríguez, parella de l’autora i editor de la digital PlayGround. Va ser precisament a PlayGround on la nova directora de Lumen, María Fasce, llegí un relat de Miguel; li proposaria que el desenvolupàs per convertir-lo en la novel·la que ara es presenta. A la coberta hi surt ella mateixa. També surt a la de Querido diario, de Lesley Arfin, publicat per Alpha Decay el 2010. Als de la meva generació només ens ve al cap una altra autora que protagonitzi la portada dels seus llibres (però no dels altres), i és Amélie Nothomb, que juga amb el seu jo potentíssim. Els qui varen créixer amb Instagram, en canvi, ja estan acostumats que els influencers es mostrin des del títol.
A d’altres els costa desmarcarse de la pròpia biografia, com és el cas de Marta Orriols. En algunes entrevistes li pregunten més per la seva vida que per Aprendre a parlar amb les plantes, que explica al club de lectura de la Casa Usher. Diu que, després d’haver publicat Anatomia
de les distàncies curtes a Periscopi, la llavors editora de Lumen, Silvia Querini –asseguda a primera fila– li recomanà Nora
Webster, de Colm Tóibín, i l’animà que fes una novel·la. I això va fer. La protagonista té una feina amb què li sembla controlar la mort (és neonatòloga). Però li costarà assumir la del seu marit en un accident, just després que acabi de deixar-la. El món esdevindrà irreconeixible, incomprensible per a ella. I en la seva desorientació, sorgirà l’instint de supervivència.
El cicle En Nom Propi té com a objectiu, no que parlis del teu llibre, sinó que ho facis de la persona que t’acompanya. Així, Ignacio Martínez de Pisón va haver de convèncer el públic que llegís David Trueba i viceversa. Jorge Herralde va elogiar la feina de l’actual editora d’Anagrama, Silvia Sesé, mentre que ella lloava la del fundador del segell gairebé fa cinquanta anys. A la Calders, Robert Juan-Cantavella i Jorge Carrión es disposen a fer el mateix, moderats per Jordi Nopca, que els ha dit púgils. Però Carrión ho va entendre malament, i dona set raons per no llegir Juan-Cantavella. “Ara entenc per què insisties que comencés jo”, replica l’altre després d’haver lloat Los muertos,
Librerías i Barcelona. Libro de los pasajes.
Raons per no llegir Juan-Cantavella, segons Carrión: perquè és capaç d’equiparar Frank Sinatra a Luis Aguilé cantant Nadie me quita mis vacaciones en Castellón; perquè a la seva crònica sobre Marina d’Or s’apropia del periodisme gonzo de Hunter S. Thompson i el converteix en periodisme punk; perquè barreja la literatura amb el còmic i els
Luna Miguel està obsessionada amb Lolita “des de l’edat que notes com et miren els amics dels teus pares”
videojocs; perquè l’autèntica literatura no pot ser bastarda, mestissa, iconoclasta, desconcertant i sexi com la seva; perquè no creu en la veritat i es carrega la versemblança; perquè vol problematitzar amb el llenguatge; perquè a Nadia incorpora art contemporani, postsituacionisme i ironia, “això no és una novel·la, és un còctel Molotov”. I conclou: “Com gosa un escriptor d’Almassora parlar d’Europa?”.
I l’excusa. “És que inicialment aquest acte havia de fer-se a la Nollegiu, i com que sempre estan amb allò de no llegiràs, no sortiràs, etcètera, m’he confós”, diu Carrión. No recomanaràs. Per cert, mentrestant, plou. De fet, diluvia. Malgrat això, la Nollegiu està abarrotada de gent que escolta Chantal Maillard responent a: ¿Es posible un mundo sin violencia? Així es titula el llibre publicat per Vaso Roto. Álvaro Colomer i servidora no tenguérem tanta sort quan ens va tocar batre’ns allà En Nom Propi. Només hi vingué una persona, Jaume Aubanell. Però bé, no hi ha cura d’humilitat que no suavitzin unes cerveses com a analgèsic.