“Dembélé s’adaptarà, n’estic convençut”
Pep Segura, mànager esportiu del FC Barcelona
Persona de la màxima confiança del president Josep Maria Bartomeu, ningú no mana més a la parcel·la futbolística del FC Barcelona que Pep Segura (Olesa de Montserrat, 1961). De discurs molt teòric, el mànager general es defensa amb arguments dels qui l’acusen d’allunyar-se de l’estil de joc blaugrana. L’entrevista es fa al seu quarter general, una planta diàfana d’un dels edificis de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, on es treballa per i per al futbol. Des de l’aleví fins al primer equip. Del femení al masculí.
Sent la màxima autoritat del club en matèria futbolística, sorprèn la seva poca exposició pública. S’estima més treballar lluny del focus? És la meva manera de ser. M’agrada envoltar-me d’un equip de treball, i dono més valor a això que a exercir un lideratge. Prefereixo la discreció i l’efectivitat.
En què consisteix el seu dia a dia? Què el desgasta més de la seva tasca? Què li agrada més? La feina d’un director esportiu es pot dividir en quatre grans àrees. La primera és la que més m’agrada i és a la qual dedico menys hores del que m’agradaria: consisteix a desenvolupar el contingut del programa del club, l’anomenat “model”. La segona àrea se centra en la selecció de jugadors, una gran qüestió, ja siguin els més joves o els ja professionals.
Continuï...
La tercera àrea afecta els nostres entrenadors. Totes les meves idees han de ser transmeses correctament pels qui les comuniquen a nens de 12 anys, o a joves de 18. El missatge i les nostres línies mestres s’han de traslladar unificats. És essencial que el que practiquem als entrenaments es plasmi als partits. Això no és una qüestió de fe, ha de ser constatat amb dades.
Sembla molt científic...
Hem creat un departament d’anàlisi que estudia índexs de rendiment tant de futbolistes propis com d’externs perquè el seu coneixement vagi més enllà del fet de veure’ls jugar. L’essència del nostre estil és la possessió, el joc de posició i la pressió, i és la nostra obligació comprovar que això es transfereix i en quin percentatge.
I la quarta àrea?
És la més complicada. És la gestió del jugador jove i de la seva evolució cap al món professional. Aquí entra el tema econòmic, el contractual, la planificació d’una carrera... Tot això passa lluny del gran públic, però és essencial tal com ha canviat el món del futbol.
Li queda temps per divertirse?
Gaudeixo moltíssim treballant en un club del potencial del Barça. Sobretot quan certifiques que es fan passos endavant.
Com explicaria en poques paraules com és l’estil de joc del Barça?
Estil, ADN, model... Em passa pel cap aquella frase d’en Johan: “El futbol és molt senzill, però jugar simple és el més difícil”. Hi ha uns elements comuns i importants que són bàsics: el Barça ha de ser reconeixible, ha de voler tenir la pilota i gaudir-ne, saber què hi vol fer i saber com pot fer mal al contrari. I quan la perd, tenir la voluntat col·lectiva de recuperar-la com més aviat millor. Quan tot això es dona, reconeixem el Barça i toca passar una bona estona. És el que busquem.
Les seves paraules es contradiuen amb els qui l’acusen de torpedinar el model des de dins...
Aquest corrent d’opinió existeix. En soc conscient. Si a partir d’ara, per posar un exemple, vostè, en un dels seus escrits, manté aquesta tesi, em sabrà greu. Voldrà dir que no l’he convençut o que ha obviat les meves explicacions. Convido la gent a asseure’s i escoltar el que penso. Això sí, s’ha d’entendre que no és fàcil jugar d’una manera tan bonica com el Barça de Guardiola, amb els grans Xavi, Leo i Iniesta com a grans símbols d’aquell gran equip. Després de la pujada ve la baixada. Estem baixant? No, però hem de ser conscients que assolir aquella excel·lència serà molt difícil. Ens ha de servir d’incentiu per tornar-hi, perquè aquest és el camí. Des del minut 1 en què vaig arribar m’he dedicat a perseguir aquesta línia a través de nous mètodes.
El mig del camp marca l’estil de joc. Es pot voler alhora Pogba, Rabiot, De Jong...? No s’assemblen gens entre ells...
Si no tinguéssim clar el tipus de jugador que volem, Arthur se’ns hauria escapat. La nostra preferència és el futbolista tècnic, però si analitzem la nostra història des d’en Johan sempre ha existit aquell jugador que es desenganxava del perfil, que afavoria l’equilibri que es busca sobretot en grans competicions com la Champions. Aquí hem tingut Keita, Touré, Van Bommel... Pot ser que no encaixessin estrictament amb el model, però aportaven equilibri en competicions curtes. L’entrenador ha de disposar d’aquest tipus d’eines sense posar en risc el model.
Arthur és el fitxatge ideal per edat, preu, rendiment...
Érem conscients que el seu perfil era l’ideal, però sempre hi ha una certa por. A si s’adaptarà a la ciutat, a l’estil pel ritme del futbol del qual procedeix... Tot afecta, quan incorpores un nou juga-
“Si reneguéssim de l’estil Barça, Arthur se’ns hauria escapat; volem jugadors tècnics”
“Si Neymar fos al mercat, algú creu que un club com el Barça no s’ho hauria de plantejar?”
“Té contracte, estem contents i ell també; si les coses continuen així, no hi ha res a canviar”
dor. Si fins i tot a Koeman, grandíssim jugador, li va costar... No és possible anticipar si el fitxatge s’esguerrarà per qualsevol motiu. Arthur s’ha adaptat bé, però també Arturo Vidal, Malcom, Lenglet...
Quan un jugador no s’adapta, hi ha un protocol?
L’atmosfera al voltant d’un jugador és una qüestió global, començant pel seu agent. L’entrenador se centra en el jugador abans durant i després dels partits. Éric Abidal també és clau perquè els jugadors se sentin a gust com a part d’un grup, perquè té més capacitat d’arribar al vestidor que jo mateix o el president. I l’engranatge es conjuga amb les xerrades que tenim amb l’entrenador i amb el representant. Tot està orientat perquè el nostre futbolista sigui feliç dins de la nostra organització.
Dembélé no és feliç.
Aquesta no és la paraula. Entendre la idea futbolística i l’exigència que el Barça demana de tots els jugadors no és fàcil. Implica una dificultat brutal, i el club ha d’ajudar el jugador. Després hi ha la pressió de jugar aquí, la magnitud del club... És lògic que de vegades un futbolista sense gaire experiència tingui dificultats per entendre tot això. No és que no sigui feliç, és que té els dubtes propis d’un jugador jove. Dembélé sempre ha jugat des de la perspectiva del seu talent, que és immens, i ara li toca posar-lo al servei de l’equip. Puc dir que tant el club com el jugador estem convençuts al 100 per 100 que ens en sortirem.
Parla de l’adaptació futbolística, però i la disciplinària? Fa de més mal corregir?
Les dues àrees influeixen entre si. Quan una persona ve a Barcelona a jugar al primer equip, aconsegueix centrar-se i divertir-se al camp, la resta de coses arriben totes soles. Quan no encaixa alguna cosa, tot es complica.
Veu la plantilla equilibrada?
Veient com s’està adaptant tothom, n’estem satisfets. Cal dir que vam córrer riscos. Per exemple tenint tres centrals esquerrans.
No s’estan carregant en excés Busquets i Rakitic?
El meu criteri és clar en aquest aspecte. El dia a dia correspon a l’entrenador. El mitjà i llarg termini són cosa meva. Esclar que podem parlar i parlem amb l’Ernesto, influir-hi, de vegades, però és ell qui veu els jugadors cara a cara i està en la millor posició per decidir.
I si a Alba li passa alguna cosa...
Podríem haver fitxat un jugador amb experiència per estar més tranquils, però la nostra filosofia també és promocionar els joves. Si haguéssim fitxat algú es diria que hem tapat Miranda. La mitjana d’edat dels del planter que es consoliden al primer equip és de 21 o 22 anys, i Miranda encara és juvenil però confiem en ell i ens la vam jugar. També tenim tres centrals esquerrans per alguna cosa...
Griezmann no va venir, però Suárez diu que entendria que li anessin buscant un relleu...
La nostra confiança en Luis és brutal. Com a professional i per- sona el seu rendiment és bestial. I les seves declaracions parlen fabulosament de la seva professionalitat. Cal felicitar-lo. Tant de bo en puguem gaudir el màxim temps possible, però tenim clar que cal preparar-se per al futur.
I el futur de Valverde?
Parlem cada dia amb ell. Quan tens una relació tan fluida amb una persona com l’Ernesto no hi ha res a dir. Té contracte, estem contents i ell també. Si les coses continuen així no hi ha res a canviar. Avui dia no hi ha cas. En el futur tots som volàtils, començant per mi.
És possible que torni Neymar al Barça?
En l’àmbit professional tots els jugadors que són al mercat són susceptibles de venir si encaixen amb la nostra necessitat. Ara com ara, Neymar no està al mercat. Si algun dia hi ha aquesta possibilitat, algú creu que un club com el Barça no s’ho ha de plantejar? En el cas de Neymar i de qualsevol. Cal donar el millor als nostres socis.
Però Neymar se’n va anar voluntàriament...
Aquest és un aspecte que en el moment de la veritat hauràs de tenir en compte. Cal no oblidar l’afront que Neymar ens va fer a tots com a club. Però si creiem que malgrat això ha de ser ell, serà ell. I, finalment, és important que quadri la part econòmica.
Quin lloc ocupa el planter en la seva escala de valors? Cal marcar una quota mínima per al primer equip?
El gran objectiu, tangible, és el nombre de jugadors del planter, i aquí comença el problema. L’exigència del triplet cada any dificulta que pugin. Però per sobre del nombre hi ha la idea. Sergi Roberto, per exemple, porta implícita la idea del Barça. Pot jugar en diverses posicions i reconeixes en ell la manera d’expressarse del Barça. El mateix podem dir d’Aleñá. El meu orgull màxim és la feina que s’ha fet i es fa al Barça B. És la garantia de cara al futur.
Però l’any passat es van fitxar moltíssims jugadors de fora per al filial. Se’n penedeix?
Hi va haver molta polèmica sobre això i accepto les crítiques, però sempre he defensat per als filials dos tipus de jugadors: els de qualitat propis i els estructurals. És impossible jugar a Segona A amb jugadors de 17 anys amb aquest nivell d’exigència. Calia protegir-los amb elements temporals. Esclar que em sap greu haver perdut la categoria, i des d’aquí el meu reconeixement a Gerard López, que va fer una gran feina, però no va ser cap desastre el que va passar.
Continua sent difícil evitar la fuga de joves promeses?
Generar talent no és fàcil, i això és el que fa el Barça. Cada any perdem elements pel camí, sobretot en el moment crucial, que és quan el futbolista passa de 15 a 16 anys, en el seu primer pas al món professional. Ara hi ha clubs no tan interessats a guanyar títols sinó a invertir en joves per vendre’ls després. El City comença a tenir la mateixa problemàtica que nosaltres.