“Aquella noia rossa...”
Miquel Torres i Maria Ballester, olímpics a Tòquio’64, preparen les seves noces d’or
La paradoxa de l’amor és ser un mateix, sense deixar de ser dos –Va, mireu-vos –ordena Llibert Teixidó. El desig del fotògraf és una ordre. I per això Miquel Torres i Maria Ballester, tímids, un pèl avergonyits, creuen les mirades. Llibert Teixidó ja té la foto. No és fàcil, l’exercici. Provi de mirar-se amb la seva parella així, fixament. Amb la seva parella o amb qui sigui. Aguanti l’envit durant vint segons. Si fa falta, durant mig minut. Fins i tot més. Què veurà? Potser, la vida. (...) Viatgem al 1960, en blanc i negre. Aquesta és la piscina del CN Sabadell. La piscina descoberta. Maria Ballester té dotze anys i està nedant a fora, a l’espai reservat per als socis del club.
Miquel Torres té dos anys més: catorze, una criatura. Tot i així, ja anirà a uns Jocs Olímpics. Aviat nedarà a Roma’60: és un gran talent. El present és seu i, ves a saber, pot ser també ho és el futur. És un nedador federat, d’elit, de manera que està nedant a dins, a la piscina coberta.
Miquel Torres treu el cap, descobreix Maria Ballester, que brilla, que neda molt bé, és bonica. Miquel Torres es capgira, s’adreça al seu entrenador, Kees Oudegeest i li diu:
–Hi ha una rossa a fora que neda molt bé. Per què no la incorporem al grup? Oudegeest surt, s’adreça a la noia. –Vols...? Ella assenteix. Però toca parlar amb els pares. –Quina història... –em diu Maria Ballester, tants anys més tard.
Tota una història, és cert, perquè els pares diuen que no, que ni parlar-ne. La nena no neda.
–Però jo vaig començar a mirar aquells nedadors, aquell grup. I l’entrenador venia i m’insistia: ‘Què, rossa?’. Fins que ho vaig intentar. Vaig començar a entrenar-me a l’estiu, d’amagat, sense que els meus pares ho sabessin. I d’amagat, també, me’n vaig anar a uns campionats de Catalunya a Manresa. Vaig guanyar, i llavors va sortir el meu nom a la Hoja del lunes. I un bon enrenou... –Què va passar? –Vaig aconseguir convèncer el meu pare. Amb la meva mare va ser més difícil. Ella em deia: ‘Quina esquena se t’està posant!’.
Assegut a la seva butaca, Miquel Torres somriu. Ara som al 2018, a Tiana. Fa temps que tots dos viuen allà. Tenen dues filles i cinc nets. I aviat, d’aquí uns mesos, celebraran les seves noces d’or. Li pregunto a Torres: –I vostè, què havia vist en aquella noia?
–Homeeee. Era espigada, rossa, amb els ulls verds, nedava molt bé. Una noia atípica. I de seguida es va adaptar al grup.
Kees Oudegeest prenia les decisions. Era holandès, un tècnic conscienciós.
–No era algú que ens fes nedar 200 metres al dia... –diu Torres–. Ens exigia hores a l’aigua i al gimnàs, matí i tarda. Un tècnic innovador que ens va fer millorar molt: no només estàvem nosaltres. Després van arribar Santiago Esteva i Mari Paz Corominas.
Tots ells han estat olímpics, nedadors de referència al nostre país.
Maria Ballester va avançar ràpid. Quatre anys més tard apareixia als Jocs de Tòquio, el 1964. Hi havia anat amb Miquel Torres. Ja eren parella. Podem observar-los a la foto que tots dos tenen a les seves mans.
–Vam marxar un mes abans que tot comencés –recorda Torres. –I això...? –Oudegeest opinava que ens havíem d’aclimatar. Els japonesos van haver d’obrir la vila olímpica per a nosaltres i l’equip mexicà d’equitació!
–Tota la vila per a nosaltres... –diu Maria Ballester–. Podíem canviar de bicicleta cada cent metres. Després hi van arribar tots. Sortir al menjador internacional era impactant. Hi havia els indis, els pakistanesos... Fins i tot hi havia lluitadors de sumo. Aquells gegants ens oferien exhibicions. Eren com déus.
A Tòquio van viure un terratrèmol i un sisme submarí. Recorden que es movia el terra, el llit, els armaris... Que plovia amb ganes i bufaven vents huracanats. I es van fer una foto amb Don Schollander i Dawn Fraser, llavors les estrelles de la natació.
Són generosos. M’ensenyen aquelles imatges. Es disculpen: moltes fotos han desaparegut, ves a saber on seran, amb tant tragí.
Miquel Torres va ser olímpic per tercera vegada. Va anar a Mèxic’68. Era un fondista de pes, subcampió europeu de 1.500 m el 1962. Un pioner en aquells temps de vaques magres esportives: associen el seu nom al de Santana, Bahamontes, Urtain i Blume. Després va ser un directiu important. Director de la natació espanyola i catalana. Seleccionador. Responsable de la natació a Barcelona’92. Director de diverses institucions, com el Museu Colet.
Maria Ballester va treballar a la secretaria d’estudis de l’Inefc i després va entrar en el món del ioga. És presidenta de l’Associació Internacional de Professors de Ioga (IYTA). Tots dos es miren i es diuen: –Ens hem d’asseure un dia d’aquests i hem de continuar preparant les nostres memòries... Hi estan treballant. Algun dia les llegirem.