“A Europa sobren polítics i ens falten bons gestors”

Vaig construir el meu primer edifici fa 50 anys, als 26. Visc a Rom aiRo ma no es discuteix: s’estima. Casat am bla meva sòcia arquitecta: quatre fills. Plantar un arbre és de dretes o d’esquerres? La ideologia és la mort de les idees. La família canvia: l’habitatge, també. Col·laboro amb l’IAAC

Per a què serveix un arquitecte?

Per intervenir entre la gent i el lloc on viuen.

Com?

Intentem adaptar el lloc a la gent perquè la gent s’adapti al lloc. O ens corregeixi.

Vostè ens diu com?

Jo no soc cap Déu per decidir com han de viure les persones. Només ajudo perquè s’adaptin a un carrer, un edifici, una ciutat. Es tracta de trobar solucions entre tots.

Però l’edifici el projecta vostè.

L’arquitecte proposa solucions i la gent decideix, vivint-les, si s’ha equivocat o no. Si no agraden, la gent el rectifica ignorant la seva proposta o vivint-la d’una altra manera.

Però són polítics els que li encarreguen moltes de les seves obres.

Els meus encàrrecs solen venir de gestors. I la veritat és que tenim massa polítics ara mateix a tot arreu.

La política no és un mal necessari?

La gestió és un bé necessari, però que trobo a faltar cada dia més entre tanta ideologia i populisme. Ens calen més gestors en la nostra administració i menys activistes. Si ara ja sabem tots el que necessitem, per què hem d’esperar

que ens ho ensenyi qualsevol polític?

Què necessitem?

Per exemple, un bon parc a la ciutat. Volem arbres i ombra i bancs. Això és de dretes o d’esquerres?

Això és millorar.

Doncs has de plantar arbres i procurar que no es morin. Cal molta ideologia per fer-ho? Quants partits? Quants debats?

Depèn.

I podríem dir el mateix de la sanitat, l’educació, el menjar, l’ocupació... Només hi ha dues maneres de gestionar-los: bé, és a dir, creant valor per a tothom; o malament.

Per què cada cop hi ha més ideòlegs i menys gestors?

Una raó és que no accepten el triomf de la ciutat. L’apoteosi de la vida urbana és evident. Som 7.000 milions d’humans i 5.000 ja vivim en ciutats.

I què té a veure amb els polítics?

Que imposen la ideologia a la realitat i volen recuperar la ideologia nacional que la urbanització universal deixa sense sentit.

Les grans decisions són estatals.

Però avui els humans som abans que res ciutadans. I el món és una xarxa de ciutats. Aquesta realitat qüestiona l’imaginari dels països, les fronteres, els estats. Aquesta sensació de la fi del seu món de nacions els radicalitza. Se’n recorda, de la Lliga Nord?

Crec que recordo que van proclamar la independència de la Padània el 1996.

I no va passar res i la Lliga va desaparèixer. Avui explota el mateix amb altres fórmules.

Però els estats de debò encara existeixen.

Ja són una realitat secundària. Viatgem d’una ciutat a l’altra i coneixem gent d’una ciutat o una altra. Aquesta identitat de ciutat ens defineix més que cap altra. I això no agrada als qui viuen d’enaltir nacions. I llavors als altres ens diuen cosmopolites.

Això és un insult?

Per a ells, aferrats al passat de les seves banderes, sí. Abans era una paraula bonica; ser ciutadà del món. Però, tot aquest soroll nacionalista i populista són les acaballes d’un món només compost de nacions.

Doncs a Itàlia, Hongria, els Estats Units, el Brasil... els voten i molt.

Perquè quan el teu món canvia tan de pressa com ara el nostre necessites referents i si no els tens clars, almenys necessites un enemic. Ara li torna a tocar a l’estranger. La meva àvia era alemanya; el meu pare, lituà, i la meva mare, romana. Sé de què parlo. Però soc optimista: aquells populismes revelen que progressem.

Vostè ho creu?

El món és menys pobre, violent i tancat del que era i cada dia és més pròsper, pacífic i obert. Encara que es queixin. Quin és el gran problema avui de les ciutats que van patir guerres, fam, totalitarismes i terror?

Se me n’ocorren alguns.

El turisme! Massa turistes. Home, doncs no és igual que una guerra.

Com frenar l’excés de turistes?

Multiplicant les destinacions. I és una tasca cultural. Abans els turistes només anaven a Itàlia a Venècia i Roma; avui també van a Verona i Nàpols. I queden moltíssims pobles per descobrir. A la Mediterrània patim, a més, que una de les riberes és molt conflictiva.

Síria encara està en guerra.

Tenim Turquia i Egipte afectats per conflictes, però, en realitat, són països enormes i pacífics i si els expliquéssim bé trauríem pressió turística a Espanya i Grècia.

Hauríem de pagar campanyes de promoció de Beirut, Egipte, Turquia...?

N’hi hauria prou amb aconseguir estabilitat com la que faltava a Àsia i que avui ha aconseguit, per això prospera. El meu estudi té oficina a Àsia i no para de rebre encàrrecs: aeroports, torres...

El veig optimista.

Veig progressar la intel·ligència col·lectiva i no només l’artificial. Em fa gràcia, per exemple, que diguin que els diaris s’acaben. Ximpleries! Aquells finals digitals que s’anuncien són el final de res. Cada cop que surto en un diari rebo munts de trucades d’amics. Això no ho aconsegueix cap tuit.