Vida més llarga, però millor?
L’esperança de vida als 65 creix més de tres anys a cada generació, però sense garantia que sigui saludable
L’esperança de vida dels espanyols als 65 anys creix més de tres anys en cada generació, encara que les possibilitats que aquest augment tingui lloc amb una salut molt deteriorada són molt altes.
Les persones grans poden esperar viure uns sis anys més que els seus avis. Així ho assegura el biòleg Shirpad Tuljapurkar, de la Universitat de Stanford. La seva última investigació, difosa fa uns dies, li ha permès refutar el seu vell convenciment que els humans s’estaven acostant al límit de la seva longevitat. Després d’analitzar les morts en la vellesa de vint països desenvolupats durant cinc dècades (1960-2010), l’equip d’investigació liderat per Tuljapurkar assegura que el front de supervivència avança a un ritme pràcticament constant d’uns tres anys per generació, i res no indica que es comenci a frenar.
En el cas d’Espanya aquest guany encara és més gran, atès que el retard de l’edat de defunció teòrica –l’edat a la qual es mor més gent– s’ha intensificat. “El 1970 el pic de morts es concentrava a la franja 77-80 anys, i el 2016 entre els 87 i els 90, o sigui que s’ha posposat uns deu anys els últims 46”, explica Antonio Abellán, investigador científic del departament de població del CSIC especialitzat en envelliment. I afegeix que les estadístiques d’esperança de vida corroboren aquest guany més gran: si el 1970 l’esperança de vida als 65 anys era de 14,7 anys, el 2016 ascendia als 21,2; és a dir, sis anys i mig en menys de dues generacions. I l’augment encara és més gran (7,2 anys) en el cas de les dones. Segons Abellán, aquest plus de longevitat en relació amb altres països té a veure amb la ràpida expansió i universalització del sistema sanitari a Espanya, que ha aconseguit que les malalties no matin tant com abans mentre es milloraven les condicions de vida, la prevenció de riscos i els serveis públics.
L’augment de l’esperança de vida ja ha col·locat Espanya com a quart país més longeu del món –amb una esperança de vida en néixer de 83 anys (85,7 en el cas de les dones)– i, si es manté aquest ritme, la catapultarà fins al primer lloc el 2040, segons un estudi de l’Institut de Mesurament i Avaluació de la Salut (IHME) de Washington publicat per la revista The
Lancet a mitjan octubre. “Espanya és un país molt longeu; ja ho érem fa 20 anys, però l’important no és ser el país que més anys afegeix a la vida, sinó si aquests anys són saludables, si les persones envelleixen bé, i en això els espanyols no lideren els rànquings perquè gaudeixen de pitjor salut durant aquests anys afegits que ciutadans de països que també tenen una esperança de vida alta, com ara Suècia”, planteja María Victoria Zunzunegui, professora honorària de l’Escola Nacional de Sanitat i de la Universitat de Mont-real.
Segons dades de l’índex d’envelliment actiu d’UNECE recollits per l’Observatori Social de La Caixa, les possibilitats de les persones grans de gaudir d’un envelliment actiu i saludable a Espanya són inferiors a la mitjana de la Unió Europea i estan lluny de les dels ciutadans de Suècia o el Regne Unit. Als 65 anys un suec confia a viure lliure de problemes de salut greus o moderats uns 16 anys, mentre que a Espanya l’esperança de vida saludable s’acosta als deu anys (9,5 per a les dones i 10,1 per als homes).
Abellán adverteix que és difícil fer comparacions internacionals sobre l’esperança de vida saludable, ja que, quan es pregunta a les persones grans si necessiten ajuda d’altres en el seu dia a dia o la percepció sobre la seva salut, les respostes estan molt influïdes per factors culturals. Explica que no hi ha dubte que avui es viu més perquè les malalties no maten com abans, però creu que aquest èxit potser comporta el desenvolupament d’altres malalties no letals però sí incapacitants o que minven la qualitat de vida de molta gent gran.
Segons les estadístiques de l’INE (vegeu els gràfics de la dreta), els més grans de 65 anys poden aspirar a viure amb bona salut la meitat dels anys que els resten de vida, i els anys de vida saludable fins i tot s’han reduït després del 2008, si bé els experts precisen que és difícil conèixer l’evolució real d’aquest indicador perquè llavors hi va haver canvis metodològics en el seu càlcul.
Zunzunegui està convençuda que hi ha un risc evident que en el futur l’esperança de vida saludable empitjori a causa de les creixents desigualtats que avui hi ha en la societat espanyola: “Els informes ens diuen que tenim un 30% de nens en situació de pobresa crònica, i això és nefast per a la salut i condiciona la vellesa, perquè aquests nens arribaran a vells molt deteriorats o moriran abans, de manera que hi haurà una bretxa de salut molt gran en la població a causa de les desigualtats socials i econòmiques”, emfatitza. I retreu que es parli de la importància dels estils de vida per a un envelliment saludable “com si es tractés d’eleccions individuals, com si tothom pogués escollir i tingués l’oportunitat de tenir un lleure saludable o de mantenir una dieta basada en peix, fruites i verdures fresques”, quan hi ha moltes persones que no arriben a fi de mes i que no tenen aquestes oportunitats a l’hora de cuidar la seva salut.
Des del Centre Internacional sobre Envelliment (Cenie), emfatitzen que la longevitat de la societat espanyola planteja un desafiament que transcendeix l’àmbit econòmic i que afectarà tots els plans de la comunitat, des de l’àmbit personal fins al social, passant pel polític, l’educatiu, el cultural... Coincideixen amb Zunzunegui en la necessitat d’avançar cap a una societat més inclusiva i equilibrada perquè, d’aquí unes dècades, el grup de població més nombrós el formaran els més grans de 60 anys, i, per primera vegada en la història de la humanitat, conviuran en la mateixa societat cinc generacions. En aquesta línia, l’any que ve el Cenie engegarà un programa per a una societat que visqui més anys amb l’objectiu de propiciar investigacions i de col·laborar amb les administracions per promoure els canvis necessaris per encaixar aquesta nova realitat social.
Esclar que tant demògrafs com epidemiòlegs recorden que els auguris sobre el futur rècord de longevitat a Espanya no deixa de ser una projecció, simulacions del que passarà si es mantenen les tendències de mortalitat, esperança de vida, incidència de les malalties, etcètera, que es van viure en el passat. Amb tot, potser les generacions que envelleixin les pròximes dèca-
El 1970 el pic de morts se situava entre els 77 i els 80 anys; el 2016, entre els 87 i els 90
Segons dades de l’INE, de mitjana es pot aspirar a viure amb bona salut fins als 75 anys
des no ho facin com els seus pares o els seus avis, perquè els seus hàbits, condicions i formes de vida no han estat les mateixes. “Què passarà amb la taxa de mortalitat de les dones adultes que beuen i fumen? Serà la mateixa que la de les seves mares, que no tenien aquests hàbits?”, exemplifica Abellán.
Juan Martínez Hérnandez, ac- tual director general de Salut Pública de la Comunitat de Madrid, que durant anys va investigar sobre persones centenàries, creu que la perspectiva raonable és que l’esperança de vida no empitjori en el futur, per bé que adverteix que “tampoc no podem relaxar-nos, perquè avui la gent és més sedentària a causa dels nous modes de feina i les noves tecnologies, i els nivells d’obesitat i de sobrepès anuncien una epidèmia de diabetis. Si això passa hi podria haver un repunt de malalties cardiovasculars i neurovasculars”. Toni Rivero, responsable de consultoria i projectes d’envelliment de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB, apunta que és difícil saber com evolucionarà l’esperança de vida i la salut de les persones les pròximes dècades perquè no sabem quins canvis, quan i amb quina intensitat es produiran, i hi pot haver canvis positius –cures per a l’alzheimer, per al càncer, la diabetis o l’obesitat, per exemple–, i també negatius: des de noves malalties del tipus de la grip aviària fins a la contaminació, noves crisis econòmiques, la precarització de la feina (un factor que eleva la mortalitat) o la irrupció de guerres.