“El pressupost permetria pal·liar la crisi de la cultura”
JOSÉ GUIRAO Ministre de Cultura
José Guirao és des del mes de juny ministre de cultura. En aquests mesos ha mirat, en consonància amb el Govern de Pedro Sánchez, d’estendre línies de col·laboració amb la conselleria de cultura. Ahir va mantenir una entrevista amb La
Vanguardia en un hotel a prop de la catedral de Barcelona, on havia d’assistir minuts després a l’homenatge a Montserrat Caballé. El ministre acabava d’aterrar procedent de Granada.
Ministre, li agrada Rosalía?
Sí. Em sembla que té encant, el que fa és fresc, nou i es veu genuí, no és gens impostat. Ella té molt encís.
S’ha format en escoles barcelonines.
Sí. Ara cal veure si el nivell d’aquest any es pot mantenir. Això és molt complicat. Esperem que sí.
Entrem en el tema més candent: què suposaria per a la cultura haver de treballar amb els pressupostos prorrogats si finalment no hi pot haver pacte?
No és el millor escenari. Els pressupostos que ens hem trobat en cultura són bastant discrets, per dir-ho d’una manera amable, i prorrogar-los no permetria afrontar molts projectes nous.
Per exemple?
Per exemple augmentar la presència del ministeri en moltes institucions, o entrar en algunes en què no hi som.
Quin pla té per a Catalunya?
Aquí voldríem augmentar la nostra presència al MNAC, que va patir fortes retallades en l’etapa anterior, o col·laborar més estretament amb la Fundació Tàpies. També ajudar a l’ampliació del Macba, si se soluciona el conflicte entre el món sanitari i el cultural. Hi podríem invertir partint de l’1% cultural. Esperem que l’Ajuntament ens digui quina solució adopta. També voldríem entrar al Mercat de les Flors. O a València al Palau de les Arts... la falta de pressupost és un problema per a tothom. Aprovar-lo ens permetria pal·liar els efectes de la crisi i començar a millorar el to.
Però en aquests moments, pel que sabem, sembla poc probable que s’aprovin. Quin escenari s’obre llavors?
Es pot fer poca cosa. Quan es prorroguen els pressupostos cal veure quines inversions s’han acabat i llavors veus com distribueixes els diners disponibles. Una de les qüestions que ens hem trobat és que les inversions previstes van molt endarrerides.
Calculem que les aportacions anuals del ministeri a Catalunya s’han reduït en sis milions des que va començar la crisi.
Crec que ha estat més. Però hi ha projectes nous que volem començar a abordar, com el de la nova biblioteca provincial de Barcelona. Estem amb el projecte de demolició perquè almenys el solar quedi a punt. I estem parlant amb la Generalitat i l’Ajuntament de les característiques del nou projecte. El que hi havia era molt car, inviable. I el model no era raonable, perquè Barcelona té una xarxa de biblioteques públiques sensacional i ferne una més no tenia gaire sentit. Sí que en té crear una biblioteca molt més dinàmica, oberta a tota mena de formats. Amb llibres també, esclar, però oberta a altres formats.
La Biblioteca Nacional, que fa molt bé la seva feina, ha adquirit alguns arxius literaris barcelonins i negocia en aquests moments incorporar els d’Anagrama. Però, per què no es té en compte la possibilitat que, una vegada adquirits, com a biblioteca de tot l’Estat que és, els dipositi a Catalunya en lloc d’emportar-se’ls físicament a Madrid?
Aquest debat és el de sempre. Si el planteges com una arma llancívola i abans de començar crees una situació de greuge no comences bé. Si es planteja de manera raonable, sense aquest tipus de prejudicis... tot es pot parlar. És una qüestió de posició a la taula. El problema és que s’ha instal·lat un discurs de confrontació i de greuge que a mi em sembla estèril, que només serveix per alimentar un discurs polític que no té res a veure amb la cultura. L’arxiu de Carmen Balcells és a la Biblio-
teca Nacional perquè ella ho va voler així. La Biblioteca Nacional no ha fet cap tipus de competència deslleial cap a les institucions catalanes. En comptes de plantejar-se per què hi ha gent que prefereix portar els arxius allà es planteja com un greuge. Però si tu no has caigut en això o no t’ha interessat... no ho plantegis com que Madrid es queda amb una cosa teva... És un comportament pla, contaminat. La cultura no pot rebaixar certs debats. L’únic recurs que no podem perdre és el de la complexitat i el de l’honestedat. Si el debat és pla i esquemàtic anem contra la cultura. La cultura és el regne del que és complex, subtil, i mereix que siguem menys carrinclons.
Així que aquells arxius podrien dipositar-se a Barcelona...
Tot es pot parlar, però des d’un punt de vista cultural, no d’altres interessos.
El diàleg amb la conselleria és tan fluid com sembla?
És absolutament normal i cordial. En les inversions estem d’acord.
Matèria de confrontació política a partir d’un debat cultural ha estat la dels papers de Salamanca. Arribaran els que reclama encara la Generalitat?
Hem de distingir dues qüestions. Hi ha una sèrie de documents afectats encara per la llei del 2005. En queden alguns per enviar a Catalunya, no gaires, i alguns han de tornar a Salamanca. Després n’hi ha d’altres que van sorgir després de la llei que la Generalitat reclama. Vaig plantejar a la consellera crear una comissió tècnica que resolgui el que hi ha pendent de la llei del 2005, i ho complim tots i ja està. Ella hi va estar d’acord. I resolt això veiem què passa amb la reclamació posterior a la llei. Per exemple, la causa general del franquisme, que és un arxiu únic. No hi va haver una causa particular per a Catalunya. A primera vista, com a concepte d’arxiu, jo no ho veig, però ho estudiarem.
Què en pensa, de la condició de cocapital cultural que va arribar a tenir Barcelona, compartida amb Madrid? Es podria recuperar, tal com ha plantejat aquest Ajuntament?
Va existir en època de Rodríguez Zapatero. No em sembla malament. De fet va funcionar fins que va deixar de funcionar... és un tema de diners també, encara que depèn d’administracions públiques. Però si no hi ha pressupost...
Com veu el to cultural de Barcelona?
He vingut molt abans de ser ministre, perquè m’agrada molt. La veig bastant bé, sempre l’ha mantingut alt, encara que hi va haver una època en què es va tancar molt. Crec que la crisi, curiosament, va aconseguir que comencés a obrir-se. L’endogàmia és nefasta per a la cultura, sempre empobreix. Ara la veig bastant bé, segueixo bastant el que es fa aquí. Tot és millorable, esclar, però crec que l’única cosa positiva que ha tingut la crisi és que el món de la cultura ha sabut reaccionar i assajar fórmules noves de gestió.
No li sembla que Barcelona i Madrid, com a ciutats, haurien de col·laborar més en el vessant cultural?
Esclar. El que és absurd és no col·laborar. He de dir que Madrid, fins i tot amb el govern del PP, no es va tancar. Madrid, entesa com la seva gent, és una ciutat molt oberta.
Tanmateix, a Madrid també hi ha hagut episodis impropis d’una ciutat oberta, com la censura a ARCO, o l’incident de fa pocs dies al Teatro Real amb els llaços grocs.
El cas d’ARCO va ser la ignorància d’un senyor, que va ser advertit de l’error, i es va reafirmar en la seva ignorància. I ARCO i ell ho van pagar. Els fets de l’altre dia a l’òpera... la gent que es posi el que vulgui. També és cert que hi ha gent que ho fa per provocar una reacció i l’acaben trobant. Jo crec que el que hem de fer és destensar. Fa com un mes vaig estar a la fira del llibre en català. No estava previst però vaig poder acostar-m’hi per donar suport a l’edició, i en concret l’edició en català. I em va rebre tothom amb llaços grocs i alguns amb pancartes dels presos polítics. No passa res. Jo hi anava a veure llibres, per donar suport a les llibreries i no passa res. Si hagués tingut una reacció davant aquells símbols la notícia no hauria estat el llibre sinó la meva reacció. Jo crec que si tots ens relaxem una mica i som raonables ens anirà millor.
En aquest clima hi ha episodis com el de Dani Mateo, que utilitza una bandera en un gag humorístic i es genera polèmica.
Jo crec que les coses de l’humor cal deixar-les en el terreny de l’humor. Perquè, si no, l’humor desapareix. Això de la correcció política s’està convertint en un malson. És veritat que hi ha temes en què és millor ser políticament correcte, perquè afecten el respecte i les llibertats individuals. Crec que cal relaxar-se una miqueta i fer exercicis de distensió. Això mateix a la seu del Parlament no seria tolerable.
No es produeixen gaires avenços en la pluralitat cultural i idiomàtica a Espanya. Hi ha marge per a la millora en aquest sentit?
Absolutament. En aquest sentit crec que l’estratègia d’extensió del català ha estat equivocada. Jo hauria fet el contrari. Amb pares que parlaven mallorquí i català, jo veig les llengües de l’Estat com una riquesa i un patrimoni. El català no és només patrimoni dels catalans, sinó de tothom que vulgui fer-se’l seu, i cal donar-li l’oportunitat perquè això pugui ser així.
En general, a la resta de l’Estat no s’acostuma a veure d’aquesta manera.
Aquí no hi ha ningú innocent. En tot cas l’important és que la cultura no funciona com a compartiment estanc, la cultura serveix per connectar compartiments, per fer caure murs, no per construir-ne.
“Que la BNE deixi els llegats en dipòsit a Barcelona? Tot es pot parlar”
“Això de la correcció política s’està convertint en un malson”