Lorenzo canvia d’aires
Lorenzo s’acomiada de Ducati amb gust de fracàs i havent-se plantejat la retirada
El mallorquí Jorge Lorenzo correrà avui la seva última cursa a sobre d’una Ducati, un periple de dues temporades en què no ha aconseguit situar la impacient escuderia italiana a l’altura de les marques nipones, tal com s’esperava d’ell, tot i que li queda el consol d’haver-ho fet millor que Valentino Rossi.
Hi ha històries que són felices, altres que són tristes, i després hi ha les que són inclassificables, com la meva història amb Ducati”, admetia sincer Jorge Lorenzo dijous al sopar de comiat del seu equip dels dos últims anys. El pilot mallorquí (31), que avui posa fi a la seva relació amb la fàbrica italiana per començar dimarts amb Honda, tanca una era inclassificable amb més gust de fracàs que d’una altra cosa, on va arribar fins i tot a plantejar-se la retirada. Això sí, podrà dir que ara és un pilot més complet –per haver reaprès a pilotar– i més ric –per haver gaudit del millor sou de la graella, 25 milions d’euros en dues temporades–.
Per a Lorenzo, el pas de Yamaha a Ducati va ser sempre un repte majúscul: ser campió amb una segona marca. Un desafiament que portava implícit el gust de superar Rossi, que es va estavellar en l’intent de coronar-se amb la moto italiana, com només havia assolit Casey Stoner. En una cosa Jorge ha superat el Dottore: almenys ha assaborit la victòria vestit de vermell. Vale, no.
“El repte és incomplet. Volia ser campió del món de MotoGP amb Ducati, un fet que només ha assolit Stoner el 2007, però em quedo amb les 3 victòries i els 7 podis d’aquests dos anys, i la sensació que era possible lluitar per això si hagués tingut més temps”. Temps, la clau de l’equació: el temps que va necessitar per adaptar-se a una moto indòmita, que li va exigir sacrificar el pilotatge dolç de Yamaha, i la paciència que es va acabar abans d’hora als responsables de Ducati, que després de la 5a cursa (un 6è a Le Mans) van decidir no renovar el balear.
Una decisió sens dubte precipitada, perquè a les següents curses Jorge, amb les peces incorporades a la moto que havia demanat per cansar-se menys, va aconseguir dues victòries seguides (Mugello i Catalunya). “Ens ha faltat paciència”, admetia Claudio Domenicali, el CEO de Ducati. Lorenzo es prenia
“El repte és incomplet. La meva carrera va estar en perill, després de Le Mans vaig pensar en la retirada”
la seva vendetta: “No soc un gran pilot (com va dir Domenicali), soc un campió”, li replicava, després d’haver tancat el fitxatge per Honda i haver salvat el seu pitjor moment, “el punt crític”.
“La meva carrera estava en perill. Em podia quedar fora (del Mundial) amb 31 anys amb tot el que havia aconseguit? La resposta era sí”, confessava Lorenzo dijous. “Durant uns dies la retirada em va voltar pel cap, però la idea d’apartarme d’aquest esport em feia encara més trist. Encara no era el moment. Volia demostrar que podia tornar a guanyar”. Ho intentarà amb la Repsol Honda, amb la qual s’estrena dimarts als primers assajos de pretemporada a Xest.
Un balanç final amb Ducati pobre, però no tan dolent en comparació amb com li ha anat a Yamaha aquests dos anys: Viñales, el seu substitut, només ha sumat una victòria més (4); i Rossi, l’íntim rival sota el sostre blau, un únic triomf.