May, a les barricades del Brexit
La primera ministra planta cara als seus enemics i s’adreça al país per vendre l’acord amb Brussel·les
Cinc ministres clau fan costat a May només perquè renegociï amb Brussel·les
Les bases dels ‘tories’ rebutgen les garanties a la UE sobre Irlanda i la unió duanera
La por de ser ‘colònia’ de la UE reflecteix el desig que Anglaterra continuï sent un imperi
May no figurava a les travesses per succeir David Cameron, però els favorits es van destruir entre si, i ella es va esmunyir per l’escletxa. Quan va perdre les eleccions generals de l’any passat, la van donar per morta, però va sobreviure. Quan diversos ministres del seu Gabinet (Boris Johnson entre ells) van dimitir el juliol passat com a protesta contra el pla de Chequers, la van donar per morta, però va sobreviure. Ara, després d’una altra crisi de govern per l’acord amb Europa, la tornen a donar per morta. Sobreviurà? Ha esgotat ja les seves nou vides?
Que la premier està políticament connectada a un respirador artificial és innegable. Ha arribat al cap de setmana perquè ha explicat a cinc ministres clau (Michael Gove de Medi Ambient, Liam Fox de Comerç, Penny Mordaunt d’Ajuda Internacional, Chris Grayling de Transport i Andres Leadsom, líder dels Comuns) que el pacte amb Brussel·les és de moment “només un esborrany”, i modificable en teoria. Una moció de confiança penja sobre el seu cap com l’espasa d’un samurai, amb teories que van des d’afirmar que ja s’han aconseguit les 48 cartes necessàries per posarla en marxa fins a assegurar que encara en falten quinze. I en qualsevol cas, l’aritmètica parlamentària dibuixa un panorama desolador sobre les possibilitats que el seu acord sigui aprovat. Els nord-irlandesos del DUP no li donen suport, tampoc els conservadors escocesos, ni els verds, ni els liberals, ni els nacionalistes de l’SNP, ni el Labour, llevat d’un grapat de dissidents. Tret que els euroescèptics que ara s’enfilen per les parets canviïn d’opinió, d’on sortiran els vots?
Però Theresa May ho intentarà igualment, i ahir mateix va posar fil a l’agulla parlant per telèfon amb diputats indecisos i caps de les organitzacions tory, i concedint una entrevista al Daily Mail en què mostra el seu costat humà, una cosa que ja va fer amb resultats nefastos a l’última campanya electoral, quan va resultar tan robòtica que va rebre el sobrenom de Maybot .Dela primera ministra es pot dir que si un se la troba en una escala, no sap si està pujant o baixant. Sempre mostra la mateixa cara de pòquer (seria una bona jugadora, però a la partida del Brexit ha rebut cartes pèssimes). En les reunions del Gabinet només obre la boca si no té més remei. Deixa parlar i decideix. Els qui han treballat al seu costat expliquen la seva total falta d’empatia. Li costa de comunicar, i es posa en mans dels qui li juren lleialtat absoluta. La imaginació, el lideratge i el carisma no figuren entre les seves qualitats. Però avui dia, amb tot en contra, continua al seu lloc encara.
És cert que en bona mesura es deu a la total fragmentació del Partit Conservador entre euròfils i euocupa roescèptics, i al perill molt real que es parteixi en dos, com va passar a la primera meitat del segle XIX amb les anomenades lleis del blat de moro, una batalla entre la vella aristocràcia agrícola i la nova classe mitjana mercantil nascuda de la industrialització (l’actual crisi té molt a veure amb la resistència a acceptar que Anglaterra ha deixat de ser un imperi, com mostren les constants referències a la por que es converteixi en una colònia de la UE). També al fet que no hi ha cap figura que generi entusiasme i tingui un suport massiu, ja que pocs correligionaris (amb l’excepció de Boris Johnson) volen cremar-se en un moment tan explosiu com l’actual. I a la por generalitzada que un canvi de líder comportaria fàcilment eleccions anticipades –que podria guanyar el laborista Jeremy Corbyn–, i un segon referèndum. Són factors molt importants que ajuden a explicar la capacitat de supervivència de May, com un bomber que resisteix al mig del foc amb només una mànega d’aigua i el seu vestit antiinflamable. Però no se li pot negar la tenacitat, una certa habilitat política per fer que els seus enemics es neutralitzin entre ells, i el desig de continuar vivint com sigui al número 10 de Downing Street
En l’entrevista al Mail (que ara li dona suport després de canviar de director), May parla de l’escalf que li dona el seu marit de tres dècades i mitja, en Philip, de com divendres, en plena crisi, li va servir un got de whisky i va tancar el televisor fart de sentir com un diputat darrere l’altre repetia la mateixa cançó que l’acord amb Brussel·les és una traïció i la premier esta acabada.
Si Theresa May ha engegat tota la maquinària de l’Estat per vendre al país el seu compromís amb la UE, intentar frenar una moció de confiança i guanyar adeptes per si s’acaba presentant (li caldrien 158 vots, la meitat del grup parlamentari), els seus enemics tampoc no han perdut el temps durant el cap de setmana.
Els qui encara no han decidit quina posició prendre, han viatjat a les circumscripcions que representen per sondejar els seus votants, i s’han trobat amb el disgust de les bases sobre aspectes clau de l’acord. Com ara les diferències regulatòries entre l’Ulster i la resta del país, que els unionistes diuen que empenyerien cap a la reunificació de l’illa per consideracions econòmiques; la continuació de manera indefinida en la unió duanera, i el fet que Londres no se’n pugui anar unilateralment; la indefinició sobre si els països de la UE tindran accés a les seves aigües per pescar després del Brexit (el text és molt vague i deixa la qüestió per més endavant, cosa que també pre- França, Espanya, Noruega, Holanda i Dinamarca); la submissió als tribunals europeus com a últim àrbitre de les disputes; el pagament de més de 40.000 milions d’euros com a factura de divorci... Però els euroescèptics estan dividits. El diputat Alan Duncan ha acceptat l’argument que el problema de la frontera d’Irlanda és conseqüència de les obligacions dels acords del Divendres Sant i tampoc no desapareixeria amb una fórmula comercial com la del Canadà o Noruega. A l’altra banda, Nadine Norries ha expressat els seus dubtes sobre si la majoria de tories voldran anar a unes eleccions liderats per May, i creu que arribaran a la conclusió que és el moment del relleu.
Els cinc ministres que han decidit continuar provisionalment fidels a la premier (Gove, Leadsom, Grayling, Mordaunt i Fox) la pressionaran els pròxims dies perquè renegociï amb Brussel·les canvis en aspectes crucials de l’acord, com són ara les garanties sobre la frontera d’Irlanda i el mecanisme de sortida de la Unió Europea, sabent que Brussel·les ha dit que el nucli del pacte és intocable. El seu suport és tan efímer i condicional que en qualsevol moment es pot esfumar. Igual com en qualsevol moment poden aparèixer les 48 cartes que calen per a una moció de confiança.
El que queda clar és que la primera ministra no llançarà la tovallola. Robòtica o no, és com els migcampistes que no són brillants ni fan gols però no paren de córrer, o com els boxejadors que entomen tots els cops, reben monumentals pallisses però no cauen mai a la lona. Que si perden, és per punts, mai per KO