Nacionalisme, autoritarisme, religió
La caiguda de les forces polítiques clàssiques, tant de la dreta com de l’esquerra, i l’ascens dels populismes, dels extremismes i d’altres nacionalismes llancen un desafiament a la raó: competeixen aquests dos fenòmens planetaris, cada un per la seva part o bé tots dos en el seu conjunt, una única i mateixa anàlisi? De fet, les explicacions espontànies, quan funcionen en el cas d’un país determinat, no són mai plenament generalitzables, cosa que complica la reflexió. Vet aquí diversos exemples.
Al Brasil, un president d’extrema dreta, Jair Bolsonaro, acaba de ser elegit i gairebé tots els comentaris han subratllat algunes característiques de la situació: la corrupció, generalitzada, sobretot pel que fa a la gran força de l’esquerra que era el Partit dels Treballadors, que, a més, no ha volgut admetre mai els seus defectes; la crisi econòmica, impressionant; la inseguretat i la violència. Però l’esquerra i la dreta clàssiques acusen un declivi i els extremismes prosperen també en països on la corrupció és un tema d’envergadura inferior, com en el cas de França, o bé on l’economia rendeix positivament, com per exemple a Suïssa o a Noruega. Hem vist, també, com una inseguretat impressionant no condueix necessàriament als pitjors resultats electorals, com acaba de veure’s en el cas de Mèxic, on el nou president, Andrés Manuel López Obrador, no deu res segurament a l’extremisme.
A Itàlia, la descomposició de les forces polítiques clàssiques ha portat a l’aparició d’un moviment populista de nou encuny, Moviment Cinc Estrelles (M5E), el partit de Beppe Grillo, les incoherències de qui han pogut revestir l’aspecte de pallassada, per no parlar del cas de la Lliga, un nacionalisme extremista que ha arribat a acords amb l’M5E però que testifica una vitalitat superior. En aquest país, l’esquerra ha deixat totalment de fer somiar i el berlusconisme triomfant ha habituat els italians a identificar-se amb un individualisme desenfrenat. I, com passa a tot Europa, la por i el sentiment d’inseguretat es fan visibles sobretot en relació amb la immigració i a l’islam, viscut freqüentment en aquest cas com a factor de terrorisme.
A Polònia, la ràpida i completa desaparició d’un model social, econòmic i polític imposat per Moscou ha estat la d’un model que aportava a tots i certament en els nivells inferiors, garanties en matèria d’habitatge, de vacances, d’educació, d’ocupació, etcètera, i que ha estat laminat per la “teràpia de xoc” i altres manifestacions d’un neoliberalisme brutal. L’obsessió per la immigració és un tema de certa importància, i més tenint en compte que el país té nombrosos emigrats, sobretot al Regne Unit, i que acull sense massa problemes centenars de milers d’ucraïnesos.
A Alemanya, el dirimit amb relació a l’Est s’assembla al cas polonès, però s’afegeix una llarga fase de cohabitació governamental de l’esquerra i de la dreta, la qual cosa ha contribuït a l’esgotament de la imatge d’un conflicte entre elles. Amb freqüència, l’esquerra ha semblat convertir-se en una força exclusivament de gestió, sotmesa al capital i als diners, cosa que va encarnar fins a la caricatura Gerhard Schröder, antic canceller socialdemòcrata convertit en dirigent d’una important empresa petroliera russa.
Però en altres països no hi ha hagut un canvi de model tan complet i brutal com en Alemanya de l’Est o a Polònia, ni de cooperació dels partits d’esquerra i dreta.
Cal atendre, per tant, a d’altres explicacions diferents de les referides a alguns temes elementals com la corrupció, la crisi
econòmica, l’obsessió per la immigració i l’islam o la confusió a l’acció (anomenada de vegades “social-liberal”) de l’esquerra reformista i de la dreta. Per això, considerem un altre aspecte decisiu d’aquestes grans transformacions polítiques i culturals: l’associació freqüent del nacionalisme i de l’extremisme de dreta amb afirmacions religioses, en contextos que no estan necessàriament marcats per la crisi o el fracàs econòmic en relació amb els poders que eventualment els encarnen.
Al Brasil, l’extrema dreta ha progressat amb el suport d’esglésies evangèliques especialment actives i influents i amb el de grups de pressió importants, sobretot l’agroalimentari, que confien en el seu model liberal per rellançar l’economia. El mateix passa als Estats Units, on Donald Trump es beneficia del suport actiu d’esglésies protestants mentre dirigeix una política econòmica que, ara per ara, ofereix resultats que li asseguren l’adhesió d’una àmplia base política.
El cas d’Israel és més complex si es tracta de la religió, ja que d’una banda, des de fora, Benjamin Netanyahu pot comptar amb el suport fins ara sense fissures de Donald Trump, que està relacionat amb les esglésies evangèliques; i de l’altra, associa la seva acció al messianisme sionista de grups religiosos creixentment influents. També en matèria econòmica la situació del país, encara que contrastada, li garanteix una forta adhesió de mitjans dirigents i d’una àmplia part de la població: creixement, plena ocupació... encara que també pobresa i desigualtats patents.
A Turquia, Recep Tayyip Erdogan ha encarnat el vincle entre islam i política alhora que un èxit econòmic real. Inflació, atur, dèficit de la balança de pagaments...: la situació del país s’ha anat degradant, el règim ha donat cada vegada més mostres d’autoritarisme i s’ha aliat recentment amb les forces nacionalistes d’extrema dreta del MHP, el Partit d’Acció Nacionalista .
A Rússia, el nacionalisme exaltat per Putin sobre un fons de dificultats econòmiques es recolza en corrents ortodoxos més o menys orquestrats per una Església que reneix de les seves cendres segons un model molt conservador. A Polònia, país que no s’ha vist amb prou feines afectat per la crisi del 2008 i on les xifres econòmiques continuen sent bones, el nacionalisme poc democràtic del règim va associat a un catolicisme que retroba els seus accents reaccionaris del passat. L’antisemitisme cobra noves empentes. Cal assenyalar sobre això l’acostament estratègic inquietant d’Israel a governs antisemites d’Europa, començant pels de Polònia i Hongria.
França és una excepció, perquè encara que l’esquerra i la dreta estan en declivi i els extremismes en expansió, el catolicisme ha perdut importància. Les noves esglésies protestants són menys presents i són menys influents que a Amèrica, tant del sud com del nord, o que a l’Àfrica; la qüestió jueva no és pràcticament una qüestió religiosa, sinó que està més aviat dominada per les relacions dels jueus de França amb Israel, i si bé l’islam s’ha convertit en la segona religió del país, és font de debats, de preguntes i de polèmiques molt més que d’una influència política directa. Els francesos estan molt vinculats a la laïcitat i als valors republicans i aquesta relació s’observa a tot el tauler polític, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta. Vet aquí un aspecte decisiu: fora de sectors “identitaris”, relativament marginals, el nacionalisme està molt menys aferrat al cristianisme del que podia estar-ho abans de la Segona Guerra Mundial; el seu auge té lloc en un context ideològic republicà i laic. La qual cosa indica que està molt menys impulsat que en d’altres parts per un rebuig dels valors universals promoguts per les forces polítiques de l’esquerra i de la dreta clàssiques. D’aquí una altra particularitat francesa: a França trobem no una sinó dues grans forces de tipus populista, localitzades cada una d’elles a un dels dos extrems del tauler polític.
Ara podem integrar aquestes observacions: tant el declivi de les forces polítiques clàssiques com l’auge freqüent d’extremismes que conjuguen nacionalisme i religió es presenten en diversos països sota formes diferents i semblen associar-se llavors a factors diversos. Però més enllà d’aquesta diversitat, i en profunditat, es troba en joc un mateix fenomen: la desconnexió respecte de l’humanisme i dels valors universals (el dret, la raó) i el sentiment, al si de les poblacions en qüestió, de què les promeses de la modernitat, començant pel progrés, no són mantingudes o ho són de manera insuficient. A partir d’aquell moment, el sentit perdut es troba en una altra part, en diverses síntesis que apel·len a un garant suprasocial, a Déu i a la nació com a principi cultural d’unitat convertit en essència.
Cauen els vells partits com a resposta global a l’incompliment de les promeses de la modernitat