De l’èpica a la vaga de funcionaris
Mentre que el president Torra assegura que li ha retirat el suport a Pedro Sánchez, el seu Govern intenta aconseguir més recursos de l’Executiu socialista. No en va aflora el malestar en els metges i en la resta de treballadors públics.
D’acord amb el que va dir
Iñigo Urkullu durant la seva compareixença pública després de dinar amb Quim Torra, el lehendakari segur que va ser molt explícit i nítid en la seva trobada a soles amb el president. Els penabistes ho tenen clar: volen que Pedro Sánchez continuï a la Moncloa fins al final de la legislatura i aconsellen a Torra que contribueixi a aquest objectiu. La més mínima possibilitat que Ciutadans arribi al poder juntament amb el PP posa els pèls de punta al PNB, atesa l’opinió d’Albert Rivera sobre el concert econòmic basc. Si Urkullu no va entendre que
Carles Puigdemont declarés la independència fa un any, tampoc no comprèn perquè Torra amenaça cada dia Sánchez de provocar la seva caiguda.
Els penabistes creuen que l’independentisme català va actuar amb poca perícia condicionant en públic el suport als pressupostos a la situació dels presos. La direcció del PNB considera que Sánchez necessita una “pista d’aterratge més llarga”. En això coincideix amb la del PDECat, però aquesta es troba molt sotmesa a les directrius de Waterloo. Per això, la trobada entre Urkullu i Torra no va poder passar de “correcta” i al president se’l va veure més còmode en el seu reivindicatiu discurs del Kursaal de Sant Sebastià, amb abraçada a Arnaldo Otegi inclosa, gest que per a alguns reductes del PDECat suscita una reacció ideològica urticant. I així, mentre que Urkullu demanava avançar en la “distensió”, Torra replicava que “la resposta de l’Estat (al suport a la moció de censura) han estat 214 anys de presó”, en referència a la petició de la Fiscalia, fet pel qual donava per retirat el suport a Sánchez.
En efecte, a Torra li importa poc el curs de la legislatura espanyola. De fet, ell mateix espera estar poc temps al capdavant de la Generalitat. Però no passa el mateix en bona part del seu propi govern. Tant el vicepresident Pere Aragonès (ERC) com la consellera de Presidència, Elsa Artadi (JxCat), són als albors de les seves carreres polítiques i han d’acreditar capacitat de gestió i negociació. Són conscients que la Generalitat necessita recursos i, tot i que els pressupostos de Sánchez millorarien la capacitat de Catalunya per atendre moltes demandes, no serien capaços d’explicar emocionalment als seus electors un vot favorable. Per això, busquen altres fórmules, ja que a Catalunya s’estan covant protestes, per exemple en la sanitat o entre els funcionaris, que poden complicar la vida al Govern. Tirar endavant mesures mitjançant decrets llei també interessa a la Moncloa, ja que permet avançar en la seva agenda sense oferir una imatge de supeditació als independentistes.
El PDECat i ERC podrien ajudar, per exemple, a tirar endavant la nova senda de dèficit proposada per Sánchez a partir del marge que li permet Brussel·les. Es passaria així d’un 0,1% a un 0,3%, cosa que beneficiaria totes les autonomies i que, en el cas català, suposaria disposar de gairebé 500 milions més de despesa. La situació de la Generalitat no és pròspera. Té al davant l’anunci d’una vaga de funcionaris el 12 de desembre, que afectaria 250.000 professionals, des d’administratius fins a metges o bombers. Els funcionaris estan descontents després de l’anunci del Govern que la devolució de les pagues extres es prolongarà vuit anys. Catalunya és l’única comunitat que no ha tornat aquells diners. La Generalitat va retallar les pagues del 2012, 2013 i 2014 i només ha tornat la del primer any. Cadascuna suposa un desemborsament de 550 milions.
Una vaga de funcionaris –unida a la dels metges de primària– és, sens dubte, un glop amarg per a un Executiu en ple cicle electoral. El Govern, a més, ha d’aprovar el seu propi pressupost, i els comuns són l’únic aliat possible. És molt difícil convence’ls si els comptes no capgiren les retallades dels pitjors anys de la crisi. Davant aquest panorama, el Govern socialista apareix com l’únic lloc on agafar-se per aconseguir més recursos, per més que Artadi recorri a la vella màxima que l’única culpa que els funcionaris no cobrin és de Sánchez.
La política catalana avança en dos plans paral·lels que revelen una incoherència entre el relat de la resistència i la pràctica. Una vaga de funcionaris no té la més mínima èpica. El joc d’escenificacions és evident. Com el que combina un mateix dia la cortesa, però freda, visita al lehendakari amb la fraterna calidesa de la trobada amb Otegi.