Els quatre genets
Madrid, Catalunya, Andalusia i la conjunció foral País Basc-Navarra són els quatre principals escenaris polítics d’una Espanya que s’endinsa en un nou cicle electoral. Hi ha temptacions d’avançament a València.
Madrid, Catalunya, Andalusia i la conjunció foral basca i navarresa. Aquests són els quatre genets del fenomenal embolic espanyol. Els quatre escenaris decisius. Espanya, va dir una vegada Maurizio Carlotti, són disset esferes molt orgulloses en constant fricció.
(Maurizio Carlotti i Paolo Vasile, els dos capitans italians de la televisió privada a Espanya, coneixen molt bé com funciona l’olla de grills. Per damunt de la política i més enllà de la política, aquests dos gestors coneixen les Espanyes a través dels gustos i els sentiments de la gent. Un dia haurien d’explicar tot el que han après).
Madrid, Catalunya, Andalusia i la intersecció País BascNavarra són esferes amb llum pròpia. Tenen poder.
Madrid té gairebé tot el poder. El creixement demogràfic de Madrid ha capgirat la història econòmica d’Espanya. El 1930, Barcelona superava lleugerament Madrid en nombre d’habitants (1.005.565 contra 952.832). El 1950 Madrid ja s’havia col·locat al davant (1.618.435 contra 1.280.179). El pla Bidagor –pla general ideat per l’urbanista basc Pedro Bidagor Lasarte– va impulsar la fortificació de la capital mitjançant una successió d’annexions municipals. Madrid havia de ser metròpolis. Als anys setanta, la població de Madrid (3.158.818 habitants) gairebé doblava la de Barcelona (1.752.627 persones). La proporció actual és de 3 a 1,5. Estem parlant d’un dels grans canvis morfològics d’Espanya, amb la decisiva ajuda del Butlletí Oficial de l’Estat i d’una obsessiva xarxa radial de transports.
La capitalitat econòmica de Madrid és un gran projecte d’Estat, que també estimula la jove iniciativa privada que no treballa sota l’aixopluc del BOE. La regió central ja destaca com a factoria de start-ups, àmbit emergent que lidera Barcelona. Madrid concentra molt poder, però no té tot el poder. El recent fracàs de seves autopistes radials és un símptoma rellevant. Madrid no ha assolit la massa crítica amb què somiava José María Aznar per tenir Espanya ben collada. Les eleccions del 26 de maig seran absolutament decisives a Madrid.
Sobre Catalunya ja està gairebé tot dit. Cal llegir dos llibres, El naufragio, de
Lola García ,i Breve historia del separatismo catalán ,d’ Enric Ucelay-Da Cal, per tenir una idea clara del moment actual. Trencat el precinte del 155, Catalunya encara té poder gràcies a la ciutat de Barcelona, laboratori d’experiències socials i econòmiques que alguns despatxos espanyols no aconsegueixen entendre, perquè s’escapen del seu control. Perfectament connectada amb l’economia global, Barcelona és avui la ciutat més experimental del sud d’Europa.
Barcelona s’hauria pogut convertit en una Gènova decadent sense els Jocs Olímpics del 1992. Joan Antoni Samaranch i Pasqual Maragall ho van impedir, propiciant un amplíssim consens olímpic que anava des dels exfranquistes fins als comunistes: una convergència ciutadana que Jordi Pujol, aleshores virrei de Catalunya, no es va atrevir a torpedinar. La genial metamorfosi de Barcelona ha salvat Catalunya de la tristesa i de la temptació de la Lliga Nord (temptació que existeix). Barcelona és contradictòria i paradoxal: amb una mà estimula l’independentisme –“si ens ho proposem, podem sorprendre el món”– i amb l’altra, el frena. La impura Barcelona hi ha dies en què resulta difícil d’entendre. La lluita per l’alcaldia serà, sens dubte, la gran batalla del maig.
Políticament, Andalusia és la principal novetat de l’Espanya democràtica. Andalusia es va rebel·lar contra l’asimetria del primer disseny constitucional i va guanyar. L’ordenació espanyola ja no pot ser revisada sense l’acord d’Andalusia. La geopolítica l’afavoreix. Davant les costes andaluses hi ha la frontera de la Unió Europea amb l’Àfrica: la frontera més dramàtica del món. Andalusia no és el Sud d’Itàlia, però continua tenint moltes assignatures pendents. Malgrat els ajuts que ha rebut, no ha aconseguit millorar la seva posició relativa. S’està quedant enrere: 68% de la mitjana del PIB espanyol per habitant. La divergència amb l’economia espanyola ha augmentat gairebé cinc punts des del 2005. “El futur d’Andalusia depèn de la millora de la seva capacitat productiva”, assenyala un recent informe de l’Observatori Econòmic d’Andalusia. Seriosa advertència d’una entitat independent davant una campanya electoral que presenta un mal aire. Andalusia va marcar la pauta el 1980. Pot ser que ho torni a fer ara, gairebé quaranta anys després.
El País Basc ha superat el terrorisme sense ruïna econòmica. Ningú a Espanya no va caure en la bogeria de desitjar l’enfonsament d’Euskadi mentre ETA matava. Hi ha una tranquil·litat balneària avui al País Basc que no pot tapar els problemes de futur d’una societat que està envellint molt. El seu projecte més intel·ligent és la configuració d’una regió econòmica transfronterera amb interlocució a Bordeus. Un projecte que interessa a Navarra. Aixecar la mirada, cuidar la relació amb les autoritats de Brussel·les i evitar una desestabilització més gran d’Espanya, per no posar en perill el concert foral. El mediador Iñigo
Urkullu sap què fa. Madrid, Catalunya, Andalusia i País Basc-Navarra. Els quatre genets del nus Espanya poden ser cinc, si el president valencià Ximo Puig es decideix a convocar eleccions al febrer. A València també hi ha ganes de prendre la paraula. Estan esperant a veure què passa a Andalusia.
Andalusia marcarà el timbre del nou cicle electoral, que tindrà com a escenaris principals Barcelona i Madrid Creix a València la temptació d’avançar les eleccions al febrer; Ximo Puig està esperant a veure què passa a Andalusia