El passat va passar
Durant els darrers dies, commemorant la fi de la Primera Guerra Mundial, s’ha escenificat el relleu del lideratge d’una idea ranquejant de l’europeisme. Amb el retrovisor mirant lluny i mentre els negociadors del Brexit arribaven a un primer acord, s’han encadenat estampes d’un traspàs simbòlic: la cancellera Merkel, una vegada anunciat que no es presentaria a la reelecció, lliurava el testimoni al president Macron. Semblava planificat per un director teatral educat a la vella escola de la grandeur. Primer va ser la fotografia de Macron i Merkel asseguts a la reproducció del vagó on el 1918 es va firmar l’armistici. Després l’un al costat de l’altra (acostant-se a la gravetat de Kohl i Mitterrand) van descobrir una placa al Memorial de la Clairière de Rethondes que vol posar en valor la reconciliació entre els seus països com un llegat al servei d’Europa i de la pau.
La construcció d’aquella pau després de la Gran Guerra semblava que s’havia de fonamentar a partir de la mítica llista de catorze punts proposada pel president nordamericà Woodrow Wilson. Era el full de ruta que, acceptat per Alemanya, havia de permetre transitar de l’armistici bèl·lic a la consolidació de la pau a través fonamentalment d’un redisseny de fronteres europees i la creació de la Societat de Nacions. Però el nou món es dissenyaria de debò a la conferència multilateral a París controlada per les potències vencedores.
L’economista J.M. Keynes, que hi va anar com a membre de la delegació britànica, en va ser un dels espectadors més qualificats. I va témer per la disjuntiva que de fons s’estava plantejant. “Es presentaven dos projectes vitals per a la futura política del món”. O una pau constructiva o una pau brutal i humiliant. A París Keynes, decebut, va plegar abans d’hora i va detectar la fallida imminent al clàssic Las consecuencias económicas de la paz (1919). El tractat de Versalles, imposat a una Alemanya tutelada per l’abusiva Comissió de Reparacions, més que pacificar, pretenia venjar. “No els interessava la vida futura d’Europa; no els inquietava els seus mitjans de vida”. Wilson havia quedat desbordat. Clemenceau es va sortir amb la seva –“a la seva filosofia no hi entra el sentimentalisme amb les relacions internacionals”–. Europa, potser per darrera vegada, encara va liderar l’agenda global. L’acord tenia com a propòsit evident ensorrar l’economia alemanya i a mitjà termini impossibilitaria la reconciliació que d’una manera tangible només es va saber articular acabada la Segona Guerra Mundial a través primer d’acords comercials.
“A París els problemes d’Europa es mostraven terribles i clamorosos”, va escriure Keynes fa un segle. Fa una setmana, altra vegada a París, s’ha pretès plantejar de nou els problemes essencials d’Europa i el món. La idea la va impulsar Macron, seguint amb el seu relat, i es va concretar en un ambiciós debat internacional: un Fòrum per la Pau que es va celebrar entre diumenge i dimarts passat. A ell li havia de permetre propulsar la seva ambició de protagonisme al concert de les nacions i reforçar el seu crèdit a la baixa entre els seus electors. Però diria que el principal impacte informatiu i diplomàtic que va generar la trobada, més que les paraules que s’hi van dir o els silencis de Vladímir Putin, va ser un no: Donald Trump va passar d’anar-hi, evidenciant que el lideratge del multilateralisme ha deixat de ser prioritari per a la política exterior nordamericana. Les plaques tectòniques de la geopolítica han canviat i sovint sembla que nosaltres ens movem amb paràmetres antiquats.
Quan Emmanuel Macron va convocar el Fòrum, va emmirallar el present amb el passat. El president francès va advertir que avui, igual que durant el període d’entreguerres mundials, la pau està amenaçada perquè un risc renovat està corcant les democràcies liberals: el risc “de la divisió, els nacionalismes, el replegament, les grans pors que podrien fer dubtar a les democràcies, la manca de cooperació internacional”. Les seves paraules constitueixen el mínim comú denominador del discurs dels defensors del vell ordre que s’està esllanguint. Perquè la idea que ell defensa, estigmatitzant la dels altres amb supèrbia, és impugnada per grans potències, alguns governs europeus (països amb règims il·liberals a l’est, per començar, amb els quals mai s’ha acabat de produir la reconciliació) i un nombre més que considerable de ciutadans francesos. I la combaten, d’Itàlia als Estats Units, a través de procediments democràtics amb la convicció que el replegament nacional pot ser l’única seguretat quan la incertitud domina el panorama.
En temps de fragmentació i polarització, algú com Macron té poder i autoritat per poder liderar un horitzó que no apel·li només a un passat que ja ha passat? Atenent les lliçons d’allò que es commemora, potser caldria partir d’una idea bàsica: la defensa d’una civilització com la proposada per l’europeisme exigeix, abans que res, garantir els mitjans de vida dels conciutadans. Ho aconsegueix la globalització regulada per institucions multilaterals? Tant de bo. Si no s’aconsegueix, les esquerdes –per la immigració, per la seguretat, per la fractura nord/sud– continuaran eixamplant-se.
Una civilització com la proposada per l’europeisme exigeix garantir els mitjans de vida dels conciutadans