Mirades que saben
La comunicació amb la natura és indubtable. L’han sentit algunes persones davant d’un paisatge al qual han tingut la necessitat de donar-li les gràcies, l’han experimentat els qui s’han commogut davant el dolor o l’alegria d’un animal, l’han entès aquells que s’han adonat que una tempesta a temps els ha retingut just allà on havien de conèixer un gran amor. Davant aquests fenòmens, els éssers humans tenim la sensació d’estar a punt de comprendre l’inefable, el que ens constitueix, el gran secret.
Just l’altre dia, sense necessitat que cap tempesta m’aturés, vaig conèixer una dona que em va explicar una història que no puc deixar de transmetre.
Pel que sembla, assistia ja sense arguments ni recursos a una enrabiada de la seva filla, que en aquell moment devia tenir uns quatre o cinc anys. De sobte va sentir a la llunyania els mugits d’una vaca i, ja desesperada per la persistència del plor inconsolable de la nena, li va demanar que parés atenció a aquella vaca, que l’estava reclamant de lluny perquè entrés en raó. “T’està parlant a tu”, li va dir. “Escolta-la”, li va demanar, conscient que per escoltar cal callar. No hi va haver manera.
Van reprendre el camí. La mare davant, la filla darrere, resistint-se però seguint-la. Al cap d’uns quants metres, un vedell es va acostar trotant a la vora del camí de terra pel qual avançaven i es va posar a saltar al voltant de la nena, a empènyer-la amb el morro, a buscar les seves mans. La nena, sorpresa, va abandonar l’actitud d’enuig i va atendre l’animal. Van iniciar un joc, un diàleg. Es van calmar l’un a l’altre. Aleshores es va acostar la vaca, amb la seva parsimònia remugant. I va mirar de cara, als ulls, la dona que em va explicar aquesta història. I entre elles es van comprendre, es van somriure, es van consolar. La vaca es va sentir dona mare i la dona es va sentir mare vaca. I tot va tenir sentit en aquell instant. El misteri de la vida es va traduir i, per un moment, tan efímer com precís, cada cosa i cada ésser al món va saber d’on venia, què era i cap a on anava. En cas d’haver persistit la revelació, el vertigen hauria posat fi a tot el que existeix.
Així que l’univers, per salvar-se una vegada més, va deixar el vestigi de la seva grandesa en aquelles mirades, que van saber, sense donar-los la possibilitat de demostrar-ho.