Divorci significa divorci
Els tres personatges de la setmana són, per mi, l’infal·lible Donald Trump, Theresa May i Santi Solari. Dels tres el més intel·ligent, el més culte i, de molt, el més simpàtic és Solari. El flamant tècnic del Reial Madrid també és l’únic que té una raonable possibilitat de dur a terme una missió d’èxit.
El lloc que va triar Trump per lluirse va ser França. Va insultar els francesos per haver-se rendit en la Segona Guerra Mundial i, rendit ell davant la pluja, no va acudir a una cita per honrar els soldats dels Estats Units que van morir en la Primera. “Varen morir fent front a l’enemic i aquest patètic incompetent @realDonaldTrump no pot desafiar el temps per homenatjar els caiguts”, va tuitejar Nicholas Soames, net de Winston Churchill i diputat conservador al Parlament britànic.
Soames, europeista com el seu avi, és del millor d’una classe política anglesa enfonsada en la mediocritat, ni remotament a l’altura de la crisi del Brexit, la més gran a què s’enfronta el seu país en 73 anys.
El millor que ha pogut oferir la pobra Theresa May després de dos anys i mig de negociacions és un pla pitjor que el que el Regne Unit ha tingut dins de la Unió Europea durant més de quatre dècades. Dic “pobra” perquè no és culpa seva. La primera ministra ha fet el que ha pogut davant un dilema impossible: el somni d’aquells que van votar pel Brexit (ella no) en el referèndum del 2016, i dels polítics que els van convèncer, consisteix a poder continuar gaudint de tots els avantatges de la UE sense haver d’aferrar-se a les condicions que el club europeu exigeix.
Com he escrit aquí abans, són com un cònjuge que demana el divorci però es pensa que pot continuar tenint accés incondicional a la casa familiar, al cotxe, als nens i al sexe amb l’ex sense cap cost. La noció dels brexiters és que la UE els necessita tant, està tan desesperada per qualsevol engruna d’amor que els anglesos li puguin deixar anar, que es rendirà, agraïda, abans totes les seves demandes. May ha entès que això és impossible i com a conseqüència ha trobat un pla intermedi que queda lluny de ser ideal, com passa amb els divorcis de veritat. Ha intentat trobar una solució que satisfaci “la voluntat del poble” de tallar amb la UE però evitant que aquell mateix poble s’enfonsi en la misèria. La seva proposta és mantenir el flux de comerç sense fronteres amb la resta del continent, però acceptant a canvi que el Regne Unit ha de complir els reglaments duaners i altres lleis que el continent imposi.
O sigui, ens divorciem i si vols venir a la casa familiar, conduir el cotxe i veure els nens, fins i tot una mica de sexe de tant en tant, OK: però jo imposo les condicions. Seré generós/a, però jo mano, no tu. May això ho accepta. Deia “Brexit significa Brexit” fa un parell d’anys. Ara ha entès que divorci significa divorci.
Els fanàtics del seu partit l’acusen de traïció, però no proposen cap pla útil a canvi. La seva irresponsabilitat és tan absoluta que diuen que estan disposats a sortir de la UE el 29 de març de l’any que ve, la data legalment fixada, sense cap acord. És a dir, a tirar-se d’un precipici. No és descartable que els ports tancarien, els avions es quedarien a terra, hi hauria escassetat de menjar i medecines, la fruita procedent del sud d’Europa es podriria a Calais, la lliura es desplomaria (va tornar a caure divendres), les grans empreses internacionals se n’anirien i el país iniciaria un llarg però inexorable camí cap a l’edat de pedra, via la irrellevància global.
Queda clar que, davant la incompetència de la classe política, no hi ha millor remei per tornar a demanar a la gent que decideixi. Més i més veus autoritzades, entre les quals tres exprimers ministres (John Major, Tony Blair i Gordon Brown), estan clamant per un segon referèndum. Tampoc no s’ha de descartar que, atesa una altra oportunitat, el gran públic anglès torni a votar per l’edat de pedra. La nostàlgia imperial, la barreja de superioritat i enveja amb què miren països com França i Espanya, el rebuig de reconèixer que el Regne Unit fora d’Europa seria un bunyol d’illa, una ombra ridícula del que va ser: tot això i qui sap quines fantasies i complexos més continuen sent factors potents per a molts a l’hora de decidir.
I si hi ha un altre referèndum? Pot passar qualsevol cosa. L’únic que se sap amb seguretat és que totes les altres opcions són dolentes. El dilema a què May ha tingut l’honestedat d’enfrontar-se és que no hi ha manera de sortir de la Unió Europea sense perdre riquesa i poder. Tota la seva tasca des que va assumir el poder just després del referèndum del 2016 ha consistit a fer l’únic que es pot fer, intentar limitar els danys del Brexit. L’increïble és que la meitat del seu partit continua creient que un Regne Unit alliberat de les cadenes de la Unió Europea navegaria cap enrere en el temps fins a la glòria imperial.
El millor que Theresa May podria fer pel seu propi bé és anar-se’n a casa a gaudir del que més li agrada, caminar amb el seu marit pel camp i veure criquet a la televisió. Ella no és Churchill i les cartes que li han tocat no han estat les millors. Ha fet el que ha pogut.
Santi Solari, en canvi, té tota la seva vida professional per davant i té dues bones cartes a favor: un començament de temporada tan dolent que, amb la plantilla que té el Madrid, només pot anar a més; i que, segons diu tothom, els jugadors l’estimen. Em sorprendria que no l’estimessin. El vaig conèixer una vegada, vaig passar una tarda amb ell, i jo també l’estimo.
A més de llest, és divertit. Té el do de saber riure’s de si mateix, a diferència, per exemple, d’uns dels seus antecessors en el càrrec, José Mourinho, identificat per Diego Maradona aquesta setmana com el millor entrenador del món. (No, Diego. Sos vos, querido. Sos vos...)
Però la carta més potent que Solari posseeix és una que li va tocar sense voler. És de Rosario. Rosario és al futbol el que la regió de Pomerol a França és al vi: el lloc on la barreja de sol, pluja, terra, saviesa i ADN humà combinen per produir els millors vins del món. La terra de Rosario ha produït Messi, però també Batistuta, Bielsa, Menotti, Valdano i Pochettino, entre molts més. Amb tanta idiotesa pel món, amb tant anglès i americà boig i davant el buit general de lideratge, gràcies a Déu per la intel·ligència i serietat del futbol, pel talent que produeix Rosario i per nous líders com Santiago Solari.
Els tres personatges de la setmana són, per mi, l’infal·lible Donald Trump, Theresa May i Santi Solari. Dels tres el més intel·ligent, el més culte i, de molt, el més simpàtic és Solari
May ha fet el que ha pogut davant un dilema impossible: el somni d’aquells que van votar pel Brexit (ella no) consisteix a poder continuar gaudint de tots els avantatges de la UE