Glòria Serra L’estigma
Molts ciutadans van sentir la paraula per primera vegada per boca del conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani: “No podem estigmatitzar els menas, li fem el joc a la dreta”. Responia a l’alcaldessa de l’Hospitalet del Llobregat, Núria Parlón, que havia acusat el Govern de la Generalitat de deixadesa en el cas d’una agressió sexual contra una noia al metro comesa per un grup de joves, entre els quals hi havia algun mena. És a dir, un menor no acompanyat, el nom que es dona als menors d’edat que entren de manera il·legal a Espanya, eminentment provinents de l’Àfrica. De forma silenciosa s’ha convertit en un greu problema que ha col·lapsat totalment el sistema. Si normalment se’n detecten a Catalunya entre 300 o 400 l’any, enguany ja n’han arribat més de 3.000. Potser recorden com, fa uns mesos, van començar a dormir a les nits a les comissaries dels Mossos d’Esquadra, per manca de places als centres d’acollida.
En el cas de l’agressió al metro, els agressors vivien d’okupes i se’ls acusa de diversos robatoris. L’alcaldessa Parlón assegurava que havia alertat a la Generalitat que hi havia menas entre ells. El tema encara està entre acusacions i desmentiments de les dues administracions.
I per què aquest tema és tan delicat? Perquè no té fàcil solució i perquè de seguida surten els que hi suquen pa electoral. El primer, un clàssic, Xavier García Albiol, de nou aspirant pel PP a l’alcaldia de Badalona. A Twitter va deixar anar: “El que ha passat a Santa Coloma de Gramanet amb l’agressió sexual a una noia per part de joves magribins és conseqüència de la política d’immigració d’aquest país consistent a donar tots els drets i no exigir cap obligació”. Com ja va fer quan era alcalde, barreja naps i cols. Ser immigrant no vol dir que ets un violador, ni aconseguir els papers t’esborra el masclisme. Ni la nacionalitat tampoc no ho aconsegueix, vistes les xifres de dones assassinades per la violència de gènere a mans d’espanyols.
Però és cert que el problema amb els menas existeix. Estem parlant, majoritàriament, de nois en una edat que al Magrib i a la resta d’Àfrica són tractats com a adults. Que no tenen estudis homologables ni han rebut, en molts casos, una educació en valors, regles democràtiques, etcètera. Hi ha de tot: buscavides empesos per les seves famílies per sortir de la misèria o delinqüents que fugen de la presó o dels càstigs medievals per robar. I l’enorme volum depassa els educadors, sobretot perquè molts dels menors són ben a la vora de fer 18 anys, moment en què desapareixen del sistema.
La massificació i la manca de recursos actuals estan generant situacions de violència i agressions dins dels centres, i de convivència i petit delicte al carrer, i amaguen els casos exitosos d’integració, que existeixen. A més, la llei prohibeix extradir un menor d’edat. És un trencaclosques diabòlic.
I què fem, doncs? Fer fora el tema de l’enfrontament electoral, abordar-ho com una situació d’emergència de país i acarar-ho amb decisió i sense embuts ni faramalla demagògica. Sumar-hi paciència, temps i recursos. És una llàstima que, per a aquesta recepta, ningú no trobi mai al rebost cap dels ingredients que calen.
Ser immigrant no vol dir que ets un violador, ni aconseguir els papers t’esborra el masclisme