L’inexplicable
Per Leibniz, vivim en “el millor dels mons possibles”, ja que, si hi hagués la possibilitat que existís un món millor que aquest, Déu l’hauria fet. Un optimisme cristià va recórrer Europa durant una mica més d’un segle, impregnant-la d’un pensament positiu, optimista. Pope també en participa. És la filosofia del “tot està bé”, que atribueix a causes morals les desgràcies personals o col·lectives. Permetin-me que faci una cabriola per dir-los que també en les dictadures més recents, o mentre es gasejaven jueus, alguns tranquil·litzaven la seva consciència davant els desapareguts mussitant un “alguna cosa deuen haver fet” que traslladava la culpa i la responsabilitat.
És la filosofia de la qual fa burla cruelment Voltaire al Càndid, quan, davant el terratrèmol de Lisboa, fa que Pangloss, el preceptor de Càndid, continuï pensant que res no pot ser millor, ja que si ho fos, seria d’una altra manera…
El terratrèmol de Lisboa… Va ser l’1 de novembre del 1755, festivitat de Tots Sants, i va tenir lloc a primera hora del matí. Tres tremolors consecutives van deixar en ruïnes la ciutat lusitana, però encara pitjor va ser l’incendi que va venir a continuació i que va trigar tota una setmana a quedar completament extingit. Sense oblidar les ones gegantines, un autèntic tsunami al Tajo, que van destrossar vaixells i molls i que van assolar bona part del sud de Portugal. La devastació i la mort van ser tan grans que encara avui els historiadors no es posen d’acord en el nombre de morts, que oscil·len entre almenys vint mil i fins a vuitanta mil víctimes. Després del terratrèmol, en les primeres setmanes, es va publicar que els morts en el desastre en sumaven més de cent mil. Però això va ser només una mostra de l’enorme impressió que va causar a tot Europa un accident de la naturalesa de tal dimensió. Fulls volanders, relats i poemes, sovint d’una truculència notable, van circular ràpidament en diverses llengües. Voltaire mateix va escriure aviat el seu Poema sobre el desastre de Lisboa, on anticipa clarament la seva visió no anticristiana però sí contrària a negar l’existència del mal i la seva imprevisibilitat. De vegades, senzillament, l’inexplicable, l’inconcebible, la pitjor desgràcia, succeeix. Rousseau probablement no l’hi va perdonar mai, però tornem allà on començavem aquest article: alguna cosa devia haver fet malament la ciutat de Lisboa i els seus habitants per rebre aquell càstig diví. Els jesuïtes van aprofitar per atacar el marquès de Pombal –que va ser després el reconstructor i el pare de la Lisboa que coneixem–, ja que estaven contra ell en una agra disputa que involucrava també la monarquia, a la qual una altra part del clergat acusava de frívola i malgastadora. Els franciscans, molt en la seva línia, van optar per culpar la falta de fe i vida llicenciosa de l’aristocràcia i altres ordes. I en aquella baralla hi havia també pel mig continuar gaudint i consolidar segons quins ordes religiosos en la riquesa del Brasil, la joia de la corona. Els anglesos, mentrestant, que ja dominaven el comerç portuguès i en realitat el país des de la independència del 1640 d’Espanya, van optar per veure una renovada oportunitat per als seus negocis. Un solar sempre deixa espai per a la reconstrucció i la contracta.
Menció a part mereix un jove Kant que, des de la llunyana Königsberg –avui Kaliningrad– es va posar a perorar sobre els focs subterranis que creen els terratrèmols i com aquests poden ser necessaris i fins i tot beneficiosos per a la vida humana, ja que ens donen la calor imprescindible per viure i, en realitat, diguem que porten més avantatges que inconvenients. Nota al marge, sempre m’ha semblat que Kant era un peix fred mancat d’humanitat. Recordin allò de dir sempre la veritat i delatar l’amic encara que ho persegueixi un malànima…
A hores d’ara vostès es deuen estar preguntant, amb tota justícia, a què ve aquesta dissertació dominical del terratrèmol de Lisboa i les interpretacions que se’n van fer. No tinc una resposta fàcil. Tret de, potser, la de dir-los que fins aleshores l’inexplicable no existia d’una manera tan clara en la consciència europea culta. Tot havia de respondre a una causa. Moral, en el seu origen, o religiosa, diguem que teològica. O científica, pràctica, si es vol. Però la destrucció de Lisboa va fer comprendre a una generació que l’inexplicable pot succeir i continuar sent inexplicable. I que els accidents i desgràcies de la nostra vida poden ser sobtats i devastadors. Per descomptat, la vella recepta del Càndid serveix per salvar la vida individual: conrear el teu hort o el teu jardí, trobar un lloc tranquil on veure passar els dies en pau.
La destrucció de Lisboa va fer comprendre a una generació que l’inexplicable pot succeir i continuar sent inexplicable
Però no redimeix la nostra responsabilitat col·lectiva davant els terratrèmols que podem arribar a produir, en la nostra inconsciència o conscientment. Una part de l’opinió europea va jutjar que els lisboetes feia massa temps que vivien en una riquesa que no els satisfeia. D’alguna manera, hi va haver algun estat d’ànim que devia anticipar la catàstrofe. Fins i tot pot ser que la provoqués. Massa prèdiques des del púlpit invocant el judici que havia d’arribar…
La Lisboa del XVIII ens agafa molt lluny, em diran vostès. És veritat. Però no crec que estiguem fora de perill ni de terratrèmols ni de l’inexplicable.