La manta invisible
Es pot admetre que darrere de cada manta hi ha un drama personal. Fins i tot es pot ser tan comprensiu com calgui amb les autoritats municipals quan reconeixen que no hi ha fórmules màgiques per resoldre un problema com el de la venda ambulant il·legal que té moltes derivades, socials, comercials, laborals, policials. Tenen gran part de raó. Però el que és inadmissible és que un govern que fa ostentació de la transparència informativa tingui la gosadia, per dir-ho educadament, d’insinuar que sota la plaça Catalunya s’està reduint el nombre de manters. Això és el que va fer el comissionat de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona davant els regidors de l’oposició dimecres passat, el mateix dia que La Vanguardia es feia ressò de la situació de descontrol absolut que es viu cada dia a la superfície de la plaça central de la ciutat, a l’intercanviador de l’estació de Rodalies i fins i tot a les andanes del metro.
No és la primera vegada que el govern municipal s’entossudeix a negar l’evidència i a utilitzar, en definitiva, la via més inadequada per provar de resoldre un problema enquistat a l’espai públic. En el cas del top manta, aquesta ha estat la constant els últims anys. Al passeig Joan de Borbó i el Port Vell, on qualsevol passejant en veu cent, ells en veuen només deu, o cinc o cap. No crec
Amb massa freqüència, el govern municipal s’entossudeix a negar el que és evident per a tothom
que l’engany es degui a una baixa capacitat per a l’aritmètica ni a una mala graduació òptica. Més aviat sospito que es tracta d’una tàctica per minimitzar un conflicte que incomoda una opció política que fa bandera de la defensa dels drets dels desfavorits davant els poderosos i, de passada, per amagar que els voluntariosos plans de l’Ajuntament per treure del circuit marginal els manters i integrar-los socialment i laboralment a través de programes de formació i de la creació d’una cooperativa estan tenint un èxit més aviat discret.
D’un temps ençà sembla com si l’espai públic barceloní no tingués ningú que se l’estimi. La tolerància es confon massa sovint amb la deixadesa. No se sol intervenir quan el conflicte és de poca magnitud i encara té remei. Llavors es considera que no mereix especial atenció i quan arriba la reacció es fa tard, amb timidesa i discontinuïtat, sempre a cop de pressió, dels veïns o dels mitjans. I si les explicacions no són convincents, que no ho són, sempre queda el recurs fàcil, el maleït vici d’assenyalar el de davant perquè la competència és seva i de ningú més. Això passa amb els manters, però també amb els menors no acompanyats i els joves extutelats, amb les xifres de delictes que fan que qualsevol altra gran ciutat espanyola, comparada amb Barcelona, sembli avui un balneari. Del “Volem acollir” potser ja hem passat a preguntar-nos “Podem acollir (a tothom)?”.