Cròniques barcelonines
AJaimes, “la llibreria francesa de Barcelona” (València, 318), agafo o, més ben dit, m’ofereixen, un llibret de només 130 pàgines: Barcelone brûle, de Mathieu David. El títol –Barcelona crema– em fa pensar que la cosa va del procés o dels narcopisos del Raval o, ja posats a dir, fins i tot d’una possible bestia, besàvia o rebesàvia de l’alcaldessa Ada Colau que, de jove, va entrar a servir a la mansió d’aquell López, el negrer, i, coses que passen, va quedar...
Però no, el llibre, malgrat el seu títol descaradament gimferretià o gimferretianenc o el que sigui, no va per aquí. Es tracta d’unes cròniques sobre la nostra ciutat que Mathieu David, un jove canadenc del Quebec, nascut el 1980, va escriure sobre la nostra ciutat, on va residir, amb intervals, entre el 2003 i el 2014. És, pel que sembla, el primer llibre del canadenc, publicat ni més ni menys que a la col·lecció L’Infini, dirigida ni més ni menys que pel Philippe Sollers en persona en la ni més ni menys que prestigiosíssima editorial Gallimard.
Me’l vaig polir en una tarda, entre whiskey i whiskey i el que quedava de la Sacher que el dia anterior em va portar una vella amiga de Viena. El llibre del quebequès, ho confesso, em va caure de les mans tan bon punt vaig arribar a la meitat, cap a la pàgina 60, quan parla de la seva parella, la Flora de Buenos d’Aires: “Elle était comme moi clandestine. Silencieuse, des grands yeux marron, petite Cléopâtre, cheveux longs, peau soyeuse, cul magnifique...”. I quan un espera, desitja, anhela saber alguna cosa més d’aquell cul magnífic, es troba de cop i volta amb una crònica sobre la “gran encisera”, des de Giufre le Velu, i abans i tot, fins a la senyora Colau, passant pels Àustries, els Borbons, la Setmana Tràgica, el 1934, el 1936... fins a arribar a les putes de la Rambla: la nigeriana de 19 anys a qui el cronista paga 30 euros “pour l’amour” i que li explica que encanyen ra deu 30.000 euros als seus xulos que l’amenacen de liquidar la seva mare i els seus germanets. A les putetes de la Rambla –avui les negres i demà les romaneses–, i als okupes i a aquella joventut internacional, com el mateix cronista, que viatgen i es troben a Barcelona, a Gràcia, a la plaça del Rellotge, per prendre unes birres que els ofereixen uns pakistanesos abans que arribi la policia i els faci fora, o per gaudir d’una paella a la Barceloneta.
El llibre, escrit per a un públic francès, es mostra pròdig en termes en cursiva: orujo, cigaló, ressaca, mariners, pescadors... I frases senceres en castellà, com “me encanta emborracharme de día”, que deixa anar la Flora, la del cul magnífic. De tant en tant treu algun terme en català, com cremat que, no cal dir-ho, no té res a veure amb el títol de la crònica barcelonina: brûle. El cremat es beu, no es pateix. L’autor sembla ser un noi sensible i, sobretot, llegit, que posats a decorar la seva crònica, a part de Giufre le Velu, de la Rose de Feu, de l’imprescindible (en qualsevol crònica) Gaudí i la seva monstruosa catedral i el cul magnífic d’aquesta o d’aquella, recorre al que qualsevol lector francès o anglòfil mitjanament culte associa amb la nostra ciutat. Total, que una vegada més, tornem a trobar-nos amb la presència de George Orwell, de Simone Weil, de George Bataille, de Jean Genet...
En la seva crònica Mathieu David descobreix al barri del Raval una plaça dedicada a Jean Genet. “Deu ser –diu– l’única plaça que li han dedicat a Europa”. Però no li desagrada, al contrari, i el veu com un protector de la gent que avui pobla el barri, que es gua- la vida –això no és del canadenc, és meu– amb la prostitució, amb els robatoris, tal com va fer el mateix Genet quan ens va visitar per uns mesos el 1933 i robava a les esglésies i es disfressava de “senyoreta” a la Criolla per guanyar uns calerons i li pispava la capa a un carrabiner, al port, després d’haver-li fet una mamada, mentre l’infeliç anava a rentar-se la cigala en una font...
No hi ha res al Journal du voleur (París, Gallimard, 1949), ni una sola frase, que justifiqui la plaça que Joan Clos, acompanyat de Lluís Pasqual, va inaugurar l’abril del 1998 en homenatge, reconeixement o el que sigui, a l’extraordinari escriptor que és Jean Genet. En cap moment del seu Diari té una frase de simpatia envers Barcelona i els barcelonins. Ni una.
Un altre cas molt diferent seria el d’André Pieyre de Mandiargues (1909-1991), l’autor de La Margue (Gallimard, 1967), premi Goncourt d’aquell any. Pieyre de Mandiargues va ser a Barcelona als anys seixanta, al barri xino, i aquest sí que va escriure alguna cosa sobre la nostra ciutat que encara avui ens reconforta. Cito textualment en la seva llengua: “Barcelone, cadavre, aujourd’hui d’une ville qui fut la plus libre de la péninsule ibérique et qui est piétinée par la soldatesque franquiste” (...) “Pour l’honneur de tous les hommes et femmes de races différentes qui forment ce qu’on est convenu d’appeler le peuble espagnol, et que j’aime, j’aurais un regret extréme que Franco, comme il semble aujourdd’hui probable (septiembre de 1974) meure dans son lit et non pas de mort violente”.
Pieyre de Mandiargues –que afortunadament també té la seva plaça al Raval, gràcies a Lluís Permanyer i Pasqual Maragall– no apareix a la crònica de Mathieu David, mentre a Madrid es discuteix on dimonis cal enterrar d’una vegada per totes les restes del Fuhroncle –Führer/furóncol–, que és com Mandiargues anomena el dictador a la seva extraordinària novel·la.
Quan un anhela saber alguna cosa més d’aquell cul magnífic es troba una crònica sobre la ‘gran encisera’