Conill espantat
‘CUÉNTAME’. “Soc un conill espantat, em fa por que els meus fills no em digueu: ‘aquest paio és un impostor’”, deixa anar Antonio Alcántara, assegut a la vora del llit d’una habitació d’hospital, al costat del seu fill Carlos, cocainòman, internat després d’un accident de cotxe. L’Antonio esnifa la cocaïna del fill davant els seus propis ulls: “Vull sentir el mateix que tu...”. No dic res més. Ha estat un dels millors capítols de Cuéntame, pel guió, pel muntatge i, sobretot, per la profunditat interpretativa de tots els seus actors. Bon art popular.
ELS ONDAS. Aquesta setmana s’han lliurat al Gran Teatre del Liceu els premis Ondas, els més cobejats del panorama audiovisual a Espanya. M’ha alegrat veure recollir el seu merescut cavallet alat a alguns professionals que admiro: Jordi Basté, ràdio amb potes (a l’escenari del Liceu –cal tenir valor, qui en dona més?– s’ha arrencat a cantussejar sintonies històriques de programes de ràdio!); Julia Otero, sempre acollidora; Jesús Calleja, empatia amb vertígens de precipici; Oriol Pla, actor des del moll de l’os; Sandra Sabatés, impertèrrita davant el monsó Wyoming; Manolo García, artistàs a vol d’àguila; David Broncano, gamberro necessari: podria escorxar-me i em faria riure... Un dia, com sempre passa, mirarem enrere i llavors ens direm: “Quina bona època va ser aquella!”, així que m’avanço: beneït sigui el present, que tant de talent i gràcia ens regala. I beneïts el talent i la gràcia de Juan Carlos Ortega, que va irrompre a l’escenari dalt d’un cavall alat i va presentar tot sol i de cap a peus, entre
Beneeixo el present, que tant de talent i gràcia ens regala; veig Juan Carlos Ortega presentant una gala...
rialles i amor a la ràdio, la millor gala de lliurament dels premis Ondas que jo hagi presenciat mai.
MILERS D’ULLS. Fa molts anys, a tall de campanya promocional dels seus informatius, un canal de televisió va llançar una consigna: tindrem milers d’ulls, perquè tots vosaltres sereu els nostres ulls. El canal animava el teleespectador a convertir-se en corresponsal ambulant, ens encoratjava a enviar-hi imatges. Una bona idea que va quedar en voluntarisme: havia arribat massa aviat, no existien els telèfons mòbils. Avui dia, sense necessitat de convocatòries pomposes, aquesta idea és una pràctica material i quotidiana. Ho he pensat veient les emissions del programa ¿Te lo vas a comer? (La Sexta, dimecres a la nit), d’Alberto Chicote: ha estat molt eficaç la seva denúncia de l’escassa qualitat dels plats que alguns hospitals serveixen als seus malalts, que es va basar en les fotos i vídeos realitzats per alguns dels mateixos pacients internats en aquests hospitals, o pel mateix personal sanitari. I el mateix en geriàtrics, en xiringuitos d’Eivissa, en festes populars... El control de qualitat i seguretat alimentària d’Espanya acabarà sent excel·lent si Alberto Chicote manté el seu programa en pantalla i nosaltres ens animem a enviar-li cada dia imatges, vídeos i testimonis dels maltractaments que ens infligeixen algunes cuines. I gràcies a tots nosaltres, Alberto Chicote i el seu equip estan cuinant amb aquest material audiovisual i molta perícia un relat televisiu infinitament més desitjable que els inquietants plats que a ¿Te lo vas a
comer? es denuncien. – @amelanovela