La veu més neta
Fa uns dies es va extingir per sempre la veu de la diva més gran dels últims anys al món. Parlar de Montserrat Caballé és per a mi un gran plaer però al mateix temps és difícil, ja que representa tornar a viure sentiments i anècdotes compartits durant els molts anys en què vaig ser el seu metge otorrinolaringòleg i em vaig fer càrrec de la seva veu.
Gràcies a ser el metge consultor del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i d’altres teatres del món he conegut la majoria dels cantants operístics més famosos del món, però la Montserrat va ser molt especial per a mi. Sempre em va tenir molta confiança, que amb el pas del temps es va convertir en una amistat respectuosa de la qual jo gaudia escoltant les seves anècdotes sobre l’art de la lírica i la vida mateixa. Una vegada acabada la consulta mèdica, teníem converses, de vegades molt íntimes, sobre temes apassionants. Em feia comentaris sobre l’art de cantar que recordo molt bé.
Des del punt de vista professional, he de dir que la seva veu era una de les més netes que he conegut en els meus 40 anys de professió. Pura, equilibrada, cristal·lina i amb un fiato únic. Era capaç d’estar cantant sense respirar un temps que sobrepassava tots els límits i fites conegudes. Cada moviment del seu aparell fonador estava estudiat i equilibrat. Em sorprenia quan em deia la quantitat d’òperes que tenia memoritzades, disposades a ser interpretades pràcticament sense cap assaig i en diverses llengües.
Quan a finals dels anys noranta vam decidir crear la Fundació Clarós com a oenagé per a l’ajuda humanitària als països més desfavorits i li vaig explicar els meus projectes, immediatament es va posar de part meva i em va animar a ferho. Em va dir: “Doctor Clarós: jo seré la seva padrina, i li prometo que una vegada constituïda legalment, faré el primer concert per recollir fons”. I així va ser. L’any 2000, juntament amb la seva filla Montsita Martí i Jaume Aragall, vam organitzar un magnífic concert a la Basílica de Santa Maria del Mar, a Barcelona, on es van interpretar diferents Ave Maria i moltes àries i duos apropiats per cantar en una església. Anys més tard vam organitzar un altre magnífic concert al Gran Teatre del Liceu amb altres figures líriques per al qual es van esgotar les entrades i va ser una bona injecció econòmica per als objectius de la fundació. Nous concerts van venir després. La Montserrat va complir amb rigor i generositat la seva promesa.
Avui hem dut a terme gairebé 110 missions humanitàries a l’Índia, Europa de l’Est i l’Àfrica. Hem operat un gran nombre de pacients de malformacions facials i tumors de cara i coll, a més d’altres patologies de l’especialitat. Un nombre important de sords, especialment nens, han pogut sentir-hi gràcies a l’ajuda del patronat de la fundació. Cada vegada que iniciem una nova missió, penso sempre en l’ajuda d’aquesta gran dama.
Humanament, tinc moltes anècdotes que vaig viure amb ella. Unes es poden explicar i d’altres es quedaran al meu cor, ja que són personals i formen part del secret professional. Entre les primeres, us puc dir que la Montserrat era de plor espontani però de riure fàcil i encomanadís. No va criticar mai cap cantant i a tots els trobava virtuts.
Se sentia una catalana universal, una dona del món sense oblidar la seva Catalunya natal, però era conscient de ser una persona internacional i es devia a tots els amants de la música. Era respectuosa amb la política i amb els polítics. No li vaig sentir mai cap comentari inapropiat en contra. També havíem parlat dels principis i creences religioses. Els tenia molt clars, tot i que alguna vegada em va arribar a preguntar: “Doctor, creu que hi haurà lloc per a mi al cel?”. A la qual cosa jo li vaig respondre: “Montserrat, amb la quantitat d’Ave Maria i Rèquiem que has cantat a la vida, com vols no tenir-hi lloc, si t’estan esperant per incorporar-te al cor dels àngels!”. Va deixar anar unes llàgrimes, fruit de l’emoció.
En una altra ocasió que estàvem junts a la consulta, jo li vaig recomanar que disminuís les seves actuacions a causa de la seva salut i ella em va contestar que tenia una gran quantitat de compromisos operístics i havia de complir-los, tot i la seva edat, ja que tenia gairebé vuitanta anys. El seu home, en Bernabé, amb un humor fi i destil·lat, es va adreçar a tots dos per dir: “Sí, esclar, la Montserrat ara ha de promocionar-se, com si fos una principiant i no una diva consagrada...”.
En les últimes setmanes de la seva vida, vaig tenir la sort que em truqués per consultarme una medicació i així vaig poder parlar amb ella. La veritat és que vaig notar la seva veu fatigada i ja vaig pensar que seria la nostra última conversa. Desgraciadament així va ser, però abans de penjar el telèfon em va dir, tal com tenia per costum: “Moltes gràcies, moltes gràcies per tot, doctor Clarós”. Deu dies després, es moria. Aleshores vaig pensar que havia tingut la sort de poderme’n acomiadar.
El món no fa mai els homenatges a temps a les persones que s’ho mereixen, però Montserrat Caballé estarà sempre en les nostres ments, en les nostres orelles i serà un exemple per a les joves promeses de la lírica. Quant temps trigarem a trobar una nova diva com ella a Espanya? No ho sé, al món actual hi ha veus de sopranos que estan brillant amb llum pròpia, i així ho veig sovint en la meva pràctica diària.
Montserrat, ens has deixat la teva obra musical, que ens permetrà sentir-te i recordar-te en qualsevol moment, circumstància i amb les àries més famoses. Que tinguis un descans etern.