Sorpresa
Persones que respecto –m’incloc en el grup– assistim a la regressió dels valors democràtics entre sorpreses, incrèdules i passives. Ens costa admetre que dimonis familiars que crèiem que estaven enterrats estiguin sortint de les seves tombes i deambulin com zombis. Sembla com si haguéssim oblidat que els nostres avis van lluitar contra mortífers excessos del poder i odis caïnites, que van cridar “mai més de la vida” i després es van reconciliar.
Aquesta sorpresa i aquesta incredulitat són ben comprensibles. Però hauran d’anar acompanyades de l’acció si aspirem a defensar el sistema polític en què hem crescut i de què encara gaudim. Els símptomes de la malaltia són tan nombrosos i obvis que, si algun dia les coses es torcen del tot, ja ningú no podrà al·legar ignorància per justificar la seva inacció. Tanmateix, no s’aprecia una reacció com cal. És com si el període de bonança que en línies generals ha viscut el món des del final de la Segona Guerra Mundial hagués tingut un efecte indesitjat, i primer ens ha deixat relaxats i, després, parats i inerts.
Trump acaba de forçar la dimissió de Jeff Sessions, el fiscal general dels EUA que investigava la seva més que sospitosa relació amb el Russiagate. El Regne Unit avança a batzegades cap al Brexit. L’extrema dreta treu el nas descaradament en societats avançades, fins i tot a Alemanya, que va pervertir no fa tants anys. Els governants italians assisteixen indiferents a la catàstrofe humanitària de les pasteres mentre titllen de xacals i putes els periodistes que es limiten a treballar: informar i controlar el poder. Mentrestant, els presidents de la Generalitat repeteixen, amb epítets cada dia més gruixuts, que tots els mals de Catalunya venen d’Espanya. Són actituds i problemes diferents, però coincideixen en el temps i el to. I darrere de tots hi operen uns governants formalment democràtics que de vegades es comporten com hooligans autoritaris o excloents.
En el seu recent El camino hacia la no libertad, Timothy Snyder documenta els riscos a què s’exposa la democràcia liberal, assenyala Vladímir Putin com un perill per a aquest sistema i alerta –a veure si us sona– contra “els polítics que ordenen els seus ciutadans que posin entusiasme i indignació de manera intermitent”. Després aquest poder rematarà la feina fomentant –per activa o per passiva– la desigualtat, la substitució de la política per la propaganda i la fal·laç atribució als que s’oposen a aquesta deriva de totes les faltes i mentides pròpies.
És urgent capgirar aquesta dinàmica. Malgrat els núvols negres, hi ha motius per a l’optimisme. Això és el que sosté, sobre un oceà de dades, Steven Pinker al seu llibre En defensa de la Ilustración. Però cal que tots participem en aquesta defensa. Està molt bé que els joves vulguin ser youtubers. Però, si no secunden la batalla per la democràcia, el món que un dia ens explicaran als seus vídeos no els agradarà ni a ells.
Abunden els governants formalment democràtics que semblen més aviat ‘hooligans’ autoritaris o excloents