Música popular contemporània
No hi ha res pitjor, o poc útil o escassament eficaç com acostar-se a una obra artística amb apriorismes. En aquest cas apropar-se a una arriscada i admirable peça musical que ha transcendit molt més enllà del seu camp natural d’incidència. El background artístic que sustenta una obra com és El mal querer ja no és indiscutible sinó admirable: un camí a seguir, un elogi del talent i la meritocràcia, un cant desacomplexat davant enveges i mediocritats. Rosalía, fa un any i amb Refree, va abordar el flamenc canònic amb caràcter, dolça veu i afilada guitarra; fa dos anys, amb C. Tangana, ja es va endur públic aliè amb Llámame más tarde y Antes de morirme. I ara, el lògic següent pas.
El mal querer és obra hiperelaborada a nivell de producció encara que sonorament és la desembocadura natural de les músiques de la seva autora, és a dir, el flamenc d’arrel i les sonoritats del seu temps: Pienso en tu mirá és icònic, amb la seva addictiva combinació d’una buleria por soleá amb densos beats electrònics i vestimenta trap. De substrat flamenc a bona part del disc –un àlbum conceptual, amb l’autoestima i l’empoderament femení com a missatge troncal–, Rosalía i Pablo Díaz-Reixa l’han acompanyat d’un cos sonor treballat que acosta la matèria primera a un públic nombrós no habituat. Sense caure en l’efectisme ni el gratuït. Artísticament potser Bagdad simbolitza la dimensió de la mestria: compàs de buleria, referència al Cry my a river de Justin Timberlake, complicitat de Joan-Albert Amargós i presència –gairebé celestial– del Cor de l’Orfeó Catalá.