La vídua de Balthus, la Setsuko, obre la casa i el taller del pintor a Suïssa , on la Fundació Beyeler celebra una mostra que el Thyssen portarà a Espanya
cle davant de taules i mobles plens de flascons, pinzells, draps, paletes i altres estris per pintar. Fa l’efecte que l’amo pot tornar en qualsevol moment per continuar amb el que estava fent. “Està tot tal com ho va deixar. Jo amb prou feines netejo. Aquest és l’únic lloc on encara puc respirar el seu alè, on continuo sentint la seva presència i el seu ésser”, diu la també pintora japonesa, filla i neta de samurais, i suposada comtessa per part del seu difunt marit.
També la foguera en què alguns dels seus contemporanis van voler cremar Balthus per l’erotisme dels seus quadres de nenes púbers continua flamejant amb vigor avui, 84 anys després de la impactant exhibició al públic de la seva obra més dels nous atacs i intents de censura? “Crec que és un problema dels cristians. Els animistes no veiem les coses així: per a nosaltres, el sexe i la sensualitat són una meravella”.
Que Balthus va utilitzar l’erotisme de les seves joveníssimes models per provocar, esvalotar i, en suma, per cridar l’atenció i distingir la seva pintura, queda patent a les cartes que el 1943 va dirigir a la seva estimada, l’aristòcrata bernesa Antoinette de Wattevile, abans d’aquella primera exposició a la galeria Pierre de París amb l’obra La lliçó de guitarra, avui en mans privades. “És espantosa la indiferència de la gent davant manifestacions de l’esperit. Són tots uns maniquins!”, va escriure. “Si un vol fer-se sentir, cal cridar. Fan falta coses violentes! Per això vull fer teles eròtiques. Perquè l’erotisme –va argüir– és l’únic que sobresalta aquests titelles. Sé que la reacció en general serà d’escàndol o censura. Molt pitjor... O millor, res no pot donar-me més plaer”.
Bathus es va casar amb Antoinette el 1937. Li va costar de conquerirla. Ella l’havia rebutjat per contreure matrimoni amb un diplomàtic belga. Quan l’artista se’n va assabentar, va intentar suïcidar-se. Però nou anys després, amb la Segona Guerra Mundial pel mig i després de consecutius trasllats a Savoia, Berna, Friburg i Ginebra, Balthus va decidir tornar a París sol. Va adduir que la família, en el seu cas engrossida ja amb dos nens, no era el
seu fort. Va iniciar llavors la seva etapa més prolífica. En pocs anys, i en contrast amb la seva habitual lentitud, va executar 40 dels tot just 350 quadres que va arribar a pintar.
A Setsuko Ideka (el seu nom de soltera) la va conèixer el 1962 en una visita al Japó. Ella tenia 20 anys; ell, 54. La jove parlava francès, pintava i escrivia. Balthus acabava d’assentar-se a Roma, com a director de l’Acadèmia de França i restaurador de la seva seu, Villa Medici. I allà va emportar-se la Setsuko, a qui va convertir en el seu número dos a l’entitat, en la seva model i, al cap de cinc anys, en la seva esposa. Al 73 van tenir una filla, Harumi, i al 77 es van traslladar a Suïssa. Gràcies a un contracte de Balthus amb el tractant Pierre Matisse, el matrimoni va adquirir l’immens i preciós Grand Chalet, un antic hotel fundat el 1754.
Allà, la vídua de Balthus atén amb paciència oriental els periodistes que la cusen a preguntes després d’haver ensumat a les estances de la casa. “Per a ell, pintar era com resar. No se’l podia interrompre. De vegades cantava Don Giovanni. Sempre treballava amb llum de dia”, explica. Li interessaven els pintors espanyols? “Sí. Zurbarán i sobretot Goya”. I a més de l’art italià –el seu gran referent–, l’atreia l’art asiàtic, continua la Setsuko entre pastes i te que serveixen dos assistents. I un altre tema: ella va haver de sacrificar la seva carrera artística per Balthus? Solana. Però Balthus tenia alguna cosa de mentider i de fingit, així com d’arrogant disfressat de modest. En la depurada construcció de la seva pròpia figura, sempre jugava a l’equívoc i el misteri. De nom Balthasar Klossowski, va atribuir-se unes incertes arrels de noblesa polonesa per part de pare i es va nomenar comte. Fins i tot va arrogar-se remots parentius amb Lord Byron i amb els Romanov.
“No cal creure-se’l”, assenyala en Solana durant la visita a l’exposició a la Fundació Beyeler. El responsable artístic del Thyssen es refereix tant a l’autobiografia un tant creativa del pintor francès com a aquella insistent negació seva de les influències que pintors del seu temps com George Grosz i Otto Dix van exercir probablement sobre la seva obra. Però el relat de la singularitat “li va funcionar bé”. No sense cert fonament. Per alguna cosa Picasso li va dir: “Ets l’únic pintor de la teva generació que m’interessa. Els altres volen ser com Picasso. Tu no”. La millor floreta que podia dedicarli. Balthus, incomparable Balthus.