“Un personatge”
Fa 30 anys que Ernesto Valverde va debutar amb el Barcelona; ningú veia que seria el futur entrenador
Ernesto Valverde forma part de l’esperit fundacional del dream team. Ara fa 30 anys que l’entrenador blaugrana actual va debutar com a futbolista del Barça la primera temporada de Johan Cruyff a la banqueta. Tenia 24 anys quan el 9 de novembre del 1988 el Txingurri es va estrenar a Poznan (Polònia) en un partit de la Recopa. “Solíem dir que era un personatge”, recorda el porter Juan Carlos Unzue. Extrem clàssic, ràpid i espavilat, Valverde no semblava un futbolista fora del terreny de joc, ni tan sols al vestidor. Amb moltes inquietuds fora del futbol, ningú no es va imaginar que amb el temps es convertiria en entrenador d’èxit.
“Va ser un jugador important per a l’Espanyol, va fer dues temporades francament bones”, explica Javier Clemente a aquest diari. Valverde va debutar a Primera amb el club de Sarrià, al qual va arribar procedent del Sestao, per jugar a les ordres del ros de Barakaldo. És aquest entrenador qui li va posar el malnom que ha portat associat durant més de tres dècades: “L’hi vaig posar perquè jo tenia un vaixell que es deia Txingurri, perquè no era gaire gros i era per pescar. Ell és més alt que jo, però era petitó, menudet, primet, ràpid i molt alegre jugant”, va revelar Clemente en un programa de TV3. “L’Ernesto de despistat no en té res. Fila de bohemi sí que en fa. Li agradava la fotografia, anava amb la càmera per Barcelona fent fotos. Era un nano alegre”.
Malgrat que amb els fitxatges de Valverde i Miquel Soler el Barça es va endur dos dels seus millors elements, Clemente no va fer cap retret: “Era una oferta econòmica interessant i el club va necessitar vendre. Els clubs han de fer el que necessiten a cada moment”. “M’estimo més que em treguin un queixal abans que tornar a negociar amb Gaspart”, va afirmar el vicepresident espanyolista, Ferran Martorell, després de tramitar el traspàs. El Barcelona va pagar 430 milions de pessetes (2,6 milions d’euros) per tots dos jugadors. Convulsat pel motí de l’Hesperia, Josep Lluís Núñez impulsava una profunda renovació i l’estiu del 1988 van entrar al vestidor, a més de Cruyff i els dos espanyolistes, Unzue, Eusebio, Begiristain, Bakero, Salinas, Manolo Hierro i Serna.
Valverde es va adaptar aviat a l’univers blaugrana, coincideixen excompanys, malgrat que el començament va ser complicat. Es va incorporar a la pretemporada a Papendal (Holanda) amb una lesió al genoll que el va obligar a ajornar el debut durant quatre mesos. “Vaig fitxar acabat d’operar. Volia jugar com més aviat millor per la competència i vaig forçar en la pretemporada”, ha recordat aquesta setmana en un acte d’homenatge a Cruyff. Sobre els mètodes de l’holandès: “Era un dels millors jugadors de la història i quan arribes al vestidor estàs esperant que et digui què vol que facis. Pujar i baixar una muntanya? Doncs es fa”. “Quan fèiem rondos s’hi posaven també en Charly [Rexach] i ell i jugaven millor que nosaltres, però quan fallaven la passada mai es posaven al mig; deien que els havien passat malament la pilota a ells”.
Amb un aire aparentment indiferent, Valverde anava incorporant conceptes a la seva partitura. “Si m’haguessin preguntat quins quatre o cinc jugadors d’aquella plantilla no serien mai entrenadors, un dels que hauria esmentat és Valverde”, diu Unzue. “Era molt seguit per tots, molt estimat, tenia un fons molt natural i molt honest”. El Txingurri no arribava al punt d’alienació de Dembélé, però tampoc no responia al perfil habitual del futbolista de fa tres dècades. “Era diferent –diu Unzue–, per la seva manera d’actuar,
pels amics que tenia, per les seves aficions. Era un noi especial, també al camp. Recordo les sorpreses amb la càmera de fotos. En qualsevol moment i en qualsevol situació podia fer una bona foto aguantant la càmera sense haver de posar l’ull al visor”.
A casa d’Unzue pengen dues fotos “precioses” obra de Valverde emmarcades. Les que li va regalar l’ara entrenador del Barça com a regal de noces. El futur de Valverde apuntava més a la fotografia que no pas a les banquetes, però aquell caràcter aparentment introspectiu i desproveït de maneres marcials continua sent un dels seus millors actius professionals. “És un entrenador molt complet, capaç d’observar i de transmetre la idea”, jutja Unzue, i afegeix: “No ha canviat aquella naturalitat que mostra en qualsevol situació, tant si és bona com si és complexa o difícil de portar. Transmet aquella sensació d’equilibri que és tan necessària en un club com el Barcelona”.
Valverde no va arribar a triomfar al Camp Nou, en bona part per les intermitències causades per les lesions. Uns problemes a l’abductor li van impedir d’entrar a la convocatòria per a la final de la Recopa d’Europa que es va adjudicar l’equip contra el Sampdoria el 1989. Després de dues temporades va deixar el club amb un saldo de 10 gols i una participació discreta: 22 partits disputats a la Lliga, 5 a la Copa i 2 a la Recopa. Va ser un altre estiu d’activitat frenètica al club, que va tramitar 11 altes, entre les quals la de Stòitxkov, i 10 baixes.
Valverde va tornar a la seva terra d’adopció i es va enrolar a l’Athletic, on va tornar a coincidir amb Javier Clemente i amb uns mètodes de preparació i un concepte futbolístic molt diferent del que havia assimilat al Barça. “El que era difícil en aquella època era ser extrem –explica el tècnic de Barakaldo– perquè estaven molt marcats. Ell [Valverde] era un jugador ràpid, esmunyedís i molt bonic de veure”.
Al capdavall, els futbolistes aprenen de tots els entrenadors, diu Julio Salinas, que recorda com a discret i efímer el pas del Txingurri pel Barça. Una època que, tot i això, no va significar una pèrdua de temps per a l’extrem, que es va impregnar d’un futbol en majúscules: “El joc de posició llavors era ciència-ficció”, diu. Un joc en què es va instruir i del qual després va ser víctima: “Quan l’engranatge funcionava, allò era imparable. La pilota era la substància de tot, el rival corria al darrere. No eres ca- paç de prendre-la per fer un gol. Recordo un 0-6 a San Mamés que va ser increïble”. El 1991 el Barça es va imposar a la catedral amb gols de Bakero, Salines i quatre de Stòitxkov. No és un record pitjor que la final de la Copa de la UEFA que l’Espanyol va perdre el 1988 a la tanda de penals a Leverkusen malgrat l’avantatge 3-0 que tenia del partit d’anada. Valverde, lesionat, no va poder jugar a Alemanya. Va intentar refer-se com a entrenador de l’Espanyol el 2007, però va tornar a perdre la final de la UEFA a la ronda de penals, a Glasgow, contra el Sevilla. Valverde aprèn de tot. L’experiència, encara que sigui negativa, és un grau.
JUAN CARLOS UNZUE
Si m’haguessin preguntat qui de nosaltres no seria entrenador, hauria esmentat Valverde”
JAVIER CLEMENTE
L’oferta econòmica era interessant, i l’Espanyol va necessitar vendre; el que era difícil en aquella època era ser extrem”