La nena del castell de sorra
El Barça-Atlètic d’avui i la blaugrana Alèxia Putellas, estrella de l’esport
La felicitat de l’Alèxia sempre va tenir gust de nata i forma rodona. Gust de nata, com la del tortell de la fotografia, feta durant una festa d’aniversari i on apareix al costat de la mare, l’Elisabet. Forma rodona, com les pilotes amb què ja somiava des de molt petita. Aquella nena és ara una icona de l’esport femení. De l’esport. Alèxia Putellas, de 24 anys, és una de les estrelles i màximes golejadores del FC Barcelona, que avui s’enfronta al Miniestadi a l’Atlètic de Madrid en un duel que pot ser crucial per a la Lliga Iberdrola. I per als castells de sorra. A l’escola tots els nens la volien a les seves files. Tu, tu, tu, tu... Sempre la triaven la primera o de les primeres. Això, quan no feia de capitana i la que triava era ella. Ningú no li discutia els galons. A casa tampoc no li van discutir quan va dir. “Papa, mama, vull jugar a futbol”.
La van inscriure a l’equip de la seva localitat, a Mollet del Vallès, però s’hi avorria. El pare, en Jaume, li deia: “Has de córrer més”. L’Alèxia tanca els ulls, pensa en ell i diu per a ella mateixa: “Correré, ho donaré tot sobre el terreny de joc”. Esforçar-se és el mínim que pot fer per correspondre al sacrifici que van fer els pares per ella, que la van portar al CE Sabadell. Tant si plovia com si feia fred o calor, cada dia que entrenava havien de fer 11 quilòmetres per carretera.
La van acceptar en un equip de noies més grans que ella, que només tenia 7 anys. No jugava de titular, esclar, i per no avorrir-se barrejava l’aigua de les ampolletes amb terra per fer castells de sorra. Els trepitjava sense voler quan la cridaven perquè sortís al camp, feliç.
No es va rendir mai fins que es va convertir en el que és ara. Pichichi del club (ha fet cinc gols a la Lliga aquesta temporada), internacional absoluta i millor
La història de la ‘pichichi’ del Barça il·lustra la de la majoria de les seves companyes i rivals
jugadora catalana el 2015 i el 2017. Ha guanyat amb el Barça tres lligues i quatre copes de la Reina. La seva història podria ser la de qualsevol de les seves companyes. La de la portera, Sandra Paños, que ha jugat tots els minuts, amb les defenses Mapi León i Marta Torrejón. O la de la capitana, Vicky Losada. I de la davantera brasilera Andressa Alves... De fet, la seva història podria ser la de les seves rivals d’aquesta tarda, la de totes les jugadores de la Lliga Iberdrola, que cada dia demostren que el més important en l’esport –com en tantes coses– no és el sexe, sinó el talent.
“Jugues com una noia”, deien abans els ignorants per insultar els futbolistes sense passió. Tot i això, quants jugadors histriònics, que converteixen un lleuger toc en una dolorosa entrada, haurien d’aprendre d’elles. El lector ho comprovarà si veu el Barça-Atlètic (Gol, 18 hores). Als qui descobreixin avui el futbol femení, una bona notícia: cada setmana se’n transmeten almenys dos partits i encara queden 21 jornades de Lliga.
Els últims campionats han estat un duel entre el Barça i l’Atlètic, però darrere venen amb força altres conjunts, com
El “jugues com una noia” ara ha passat a ser un elogi gràcies a aquestes futbolistes
el Llevant i el Granadilla Tenerife, que no accepten que la Lliga només sigui una qüestió entre Anquetil i Poulidor. I tard o d’hora d’altres ressorgiran, com l’Espanyol, ara a la part baixa de la taula.
Vuit partits, vuit victòries, poden cantar les madrilenyes (líders, 24 punts). Les catalanes (segones, 20 punts) han fet sis victòries i dos empats a zero; en l’últim, contra el València, no hi va jugar Alèxia Putellas. Les blaugranes estaven moixes per la mort del pare de Mariona Caldentey, a qui no van poder dedicar la victòria. L’Alèxia va ser una de les més afectades perquè el maig del 2012, quan militava al Llevant, va passar pel mateix tràngol que la seva companya. Al mes següent de l’enterrament, Espanya va protagonitzar un gran torneig i va ser subcampiona d’Europa sub-19, amb la golejadora com a capitana. L’Alèxia i la seva germana Alba adoraven el pare. I ell a elles, tot i que no els va regalar mai els elogis per fer-les més fortes. Si avui pogués anar al Miniestadi, Jaume Putellas descobriria amb orgull que alguns castells de sorra tenen fonaments d’acer.