El vell André
Quan vespreja i el fum envolta l’aire, la terrassa de Skala s’omple de somriures de negocis tèrbols. A la regió minera de Katanga, al sud de la República Democràtica del Congo, no hi ha murmuris més cars que els d’aquest discret local de Likasi, una ciutat aixecada sobre mil vetes d’or, coure i cobalt. Al voltant de les taules més aïllades, es reuneixen furtivament cada nit homes de negocis belgues o americans amb els seus intermediaris congolesos, militars sense uniforme a la caça de sucosos suborns xinesos i prostitutes a la recerca de petons patrocinats. La cambrera, la Grace, és simpàtica i discreta, i serveix els plats amb la pausa justa per escoltar prou, mai més. A l’interior del local hi ha una televisió on fan els partits de la Premier League i del Barça o el Madrid i que gairebé ningú mira. Tot passa a la terrassa; a la penombra.
Aquella nit la millor taula, la més fosca, l’ocupava André. Després d’una hora reunit, va despatxar amb una mirada cansada dos asiàtics i es va quedar tot sol davant d’una ampolla de cervesa de litre i fumant sense parar. Tenia el cap rapat, trentacinc anys a cada espatlla i la mirada felina de qui ha disparat massa.
Quan les nostres mirades es van creuar, va ser ell que va disparar primer. –Você é português? Em vaig acostar per estrènyer-li la mà, li vaig dir que era de Barcelona i va somriure. “Ah, Messi! Eu também”. Va assenyalar la cadira buida al seu costat i no va caldre res més. –Sente-es, jovem. L’André parlava un portuguès esquitxat de francès i anglès i va encendre un altre cigarret per explicar per què. Era coronel de l’exèrcit congolès, gairebé ja retirat , i havia lluitat a les guerres d’independència de Moçambic,
Havia disparat moltes vegades i esquivat la mort; “quan vagi a Barcelona, aniré al Camp Nou”, deia
Zimbàbue i Angola. Havia compartit trinxera, deia, amb Samora i Mugabe i em va mostrar una condecoració als herois de la guerra zimbabuesa amb el pit inflat d’orgull. També em va ensenyar una cicatriu al braç —a la pitjor batalla, quan la mort semblava inevitable, una bala li va travessar el bíceps i va despertar un dia després gairebé ressuscitat—, va demanar més cervesa i va rescatar records durant hores. Potser va ser l’alcohol, que el bar s’havia buidat, o que l’escoltava i amb això de vegades n’hi ha prou, però va criticar el govern sense importar-li res més.
–Jo he lluitat per ideals, mai pels diners. Vaig ser lliure. I un home lliure no té por de res– va dir.
Abans d’acomiadar-nos, amb la mirada ja una mica vidriosa, em va confessar que estava fart dels xinesos, que eren uns mentiders i em va proposar fer negocis amb ell. Les mines del Congo, va dir molt seriós, mouen molts diners. Només va posar una condició.
–Quan vagi a Barcelona, anem junts a veure el Barça al Camp Nou.