El dilema Dembélé
Sembla que el Barça té un problema amb Dembélé i Dembélé té un problema amb el món. Li ha donat per arribar tard als entrenaments o fumarse’ls sense avís. Ernesto Valverde, que no té fama de dur, però sí d’intel·ligent, va decidir que el misteriós jugador francès tenia millor seient a la grada que a la banqueta. Gairebé va ser tan rellevant el càstig a Dembélé com la derrota davant el Betis, l’únic equip que li ha fet al Barça el que el Barça solia fer als altres.
Dembélé comença a estar a l’altura de la seva incipient fama de rebel. Se sentien rumors, es filtraven alguns comentaris difusos i, de tant en tant, arribava alguna notícia dels seus problemes disciplinaris. Ara és un cas certificat. Quan un entrenador pren decisions tan visibles, l’etiqueta del futbolista en qüestió està garantida: és un problemàtic. No s’acostuma a tornar d’aquesta reputació.
L’assumpte pot fer arribar conflictes, amb conseqüències preocupants per al Barça. Qualsevol equip de futbol és material sensible, sotmès a equilibris molt delicats. Cada dia es mesuren les relacions de poder internes, les distàncies amb l’entrenador, les diferències amb els dirigents i la cohesió del grup. No hi ha fissura petita. Qualsevol problema, per petit que sembli, pot fer arribar fractures. Un equip, per harmoniós que sembli, sempre és una bomba en potència. L’important és no encebar-la.
La directiva i Valverde hauran de filar fi per no convertir el cas Dembélé, un problema aïllat fins al moment, en una qüestió tòxica. És a dir, que divideixi la plantilla, l’afició i el periodisme. No és fàcil gestionar aquestes situacions, perquè als dembelés del futbol no els falten suports. Sempre resulta atractiva la figura del rebel sense causa, un relat que funciona especialment bé entre els futbolistes.
La idea de l’artista incomprès o víctima dels seus propis dimonis convida a l’afecte i la literatura, en el futbol amb especial èxit. La mística del futbol és terreny adobat per a la narrativa del jugador que va poder ser, no ho va ser i s’engrandeix en la memòria de la gent. George Best es va abandonar als 23 anys, amb un efecte sorprenent: la seva tempestuosa vida el va desmillorar com a jugador, però el va convertir en una llegenda per a l’eternitat.
Per estrany que sembli, Best cada dia juga millor. La narrativa històrica, tan partidària d’aquest tipus de personatge, l’ha convertit en el capità dels mítics rebels, una espècie que sobreviu molt millor al pas del temps que els grans professionals, amb el valor afegit de l’afecte popular. Se’ls estima més. Bobby Charlton ha estat probablement el millor jugador anglès de tots els temps, va jugar gairebé deu temporades al costat de Best al Manchester United i va ser un professional irreprotxable. No intentin la comparació entre tots dos a Anglaterra. George Best, tot just tres temporades entre els millors d’Europa, la guanya per golejada popular.
Malgrat que apunta a jugador problemàtic i a una estada curta a Barcelona, Dembélé és un jugador més important al Barça del que sembla. Converteix els seus principals defectes –imprevisió i anarquia– en una qualitat per als dies amb l’equip encallat. En la seva condició de rebel, o d’ingovernable, no té cap objecció a saltar-se el metòdic muntatge del Barça, amb un resultat igual de desesperant per al seu equip com per als rivals, tan acostumats al cartesià joc blaugrana que els costa d’interpretar totes les extravagants decisions de Dembélé.
A Valverde i al club els toca gestionar tots els dilemes que els provocarà Dembélé. Hauran d’impedir la contaminació del cas a la plantilla i evitar que el jugador francès dimiteixi mentalment de les seves obligacions. Amb totes les seves imperfeccions, l’equip el necessita aquesta temporada. Del futur no hi ha gaire a parlar. Ningú no el veu en el Barça del futur.
A Valverde i al club els toca gestionar el cas d’un jugador més important del que sembla