Beatriz Domínguez-Gil
La investigació en trasplantaments, centrada a allargar la vida dels òrgans
DIRECTORA DE L’ONT
La nefròloga, successora de Rafael Matesanz al capdavant de l’Organització Nacional de Trasplantaments, defensa més inversió pública per a un model que ha portat Espanya a liderar el rànquing mundial en donacions d’òrgans.
Drama en un hospital espanyol. Una persona mor i els seus familiars decideixen, enmig del dolor, que sí, que volen donar els seus òrgans. Donar vida a través de la mort és una cosa que la gran majoria dels espanyols té clara. És una qüestió de valors i de solidaritat. A partir d’aquest moment, tot passa de manera vertiginosa. Tret del ronyó, que pot durar en bones condicions fora del cos del donant fins a 24 hores, la resta, com el fetge, el cor o el pulmó tot just aguanten 4, 5 o 6 hores com a màxim. Ultrapassar aquests temps implica la pèrdua de l’òrgan i, fins i tot, la pèrdua de vida de qui espera el trasplantament. Qui sap si aquest òrgan era la seva última oportunitat de sobreviure! “És una lluita contra rellotge. I no sempre es pot fer en les millors condicions. D’aquí la importància de guanyar temps entre la donació i el trasplantament”, explica Beatriz Domínguez-Gil, directora de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), que aquests dies ha recalat a Sevilla per participar al 33è Congrés Nacional de Coordinadors de Trasplantaments.
Un dels temes estrella d’aquesta reunió ha estat, precisament, els sistemes de preservació d’òrgans, amb l’objectiu d’“allargar” la vida d’aquests una vegada extrets. “Cada vegada els nostres donants són més grans, la qual cosa implica dificultats per al trasplantament. En moltes ocasions no podem assegurar que aquell òrgan sigui ben acceptat pel pacient. A això cal afegir que cada vegada tenim més òrgans per donació en asistòlia (donació d’òrgans i teixits que procedeixen d’una persona a qui se li diagnostica la mort després de la confirmació del cessament irreversible de les funcions cardiorrespiratòries, per l’absència de batec cardíac i de respiració espontània durant més de cinc minuts), que pateixen més. Per això, cal continuar investigant i treballant en sistemes que permetin preservar l’òrgan en unes condicions similars a les que es troben quan estan en un cos”, explica Domínguez-Gil. Ja hi ha sistemes que utilitzen sang o altres líquids per emular aquestes condicions.
Prolongar la vida de l’òrgan facilitaria el trasplantament en condicions més adequades, programar la intervenció, validar si el trasplantament compta amb unes millors garanties d’èxit i fins i tot per “tractar” l’òrgan en el cas que presenti alguna anomalia (fins i tot pot ser tractat amb antibiòtics), explica la responsable de l’ONT. Els fetges grassos, que actualment no serveixen per als trasplantaments, poden recuperar-se amb aquests sistemes.
“Correm molt perquè cap òrgan no sigui rebutjat. Molt. Però seria necessari tenir una mica més de temps perquè, per exemple, la intervenció es pugui realitzar al matí, amb un cirurgià que es trobi en millors condicions físiques per afrontar una operació tan complexa, que a altes hores de la matinada. O també, en el cas dels trasplantaments pediàtrics, que són tan escassos, poder fer una extracció i un trasplantament encara que donant i trasplantat es trobin a 5.000 quilòmetres”, explica Domínguez-Gil.
Els sistemes de preservació ja existeixen i hi ha alguns hospitals que en disposen. Són moltes les investigacions portades s a terme en els últims anys en aquest camp, deixant enrere aquelles que en altres temps centraven els congressos com ara les referides a les teràpies immunosupressores. El problema són els diners, el cost que aquests sistemes de perfusió in situ i ex vivo tenen per al sistema nacional de salut.
“Cal avaluar el cost i l’efectivitat. S’està acumulant tota la investigació existent, que és molta, i les evidències per poder estendre la seva aplicació a una bona part dels hospitals”, assenyala la responsable de l’Organització Nacional de Trasplantaments. “Hem de veure com transferir aquesta tecnologia al sistema públic de manera sostenible i lògica”, insisteix.
Aquestes tècniques són especialment importants per a òrgans com el fetge, que permeten mantenir viu aquest òrgan unes 24 hores, o també els ronyons, que dupliquen el seu temps per al trasplantament. L’objectiu és que s’aprofitin totes les oportunitats existents, perquè en un món cada vegada més envellit les necessitats d’un trasplantament es multipliquen de manera exponencial.
“Aquestes operacions són curses contra rellotge; és necessari tenir més temps per garantir-ne l’èxit”