William Taubman
A ‘Gorbachov’ Taubman retrata un dirigent valuós però d’un optimisme suïcida
POLITÒLEG
El politòleg nord-americà William Taubman acaba de publicar Gorbachov. Vida y época, un acostament a la vida i a la trajectòria política de l’estadista rus que ja ha estat considerada la biografia més destacada escrita fins ara.
Rússia i el món necessiten un Mikhaïl Gorbatxov “encara que no ho sàpiguen”. Això és el que creu el politòleg novaiorquès William Taubman després d’haver estudiat a fons la figura i la trajectòria una mica dramàtica de l’exlíder soviètic per, documentant-se a consciència i entrevistant-lo a ell i desenes de persones del seu entorn, confeccionar la completíssima biografia de 832 pàgines titulada Gorbachov. Vida y
época (Debate). L’autor veu el seu biografiat com “un miracle”: en primer lloc pel caràcter insòlitament “optimista, feliç i confiat” que va forjar des d’una infantesa marcada, tanmateix, per la misèria, l’ocupació nazi i una fam mortal per a bona part de la seva família; i després, per la no menys prodigiosa i “inusitada decència” que va mantenir en la seva activitat política, molt en contrast amb el cinisme d’altres dirigents de la seva època i d’avui. Miraculosa va ser, així mateix, la manera com va canviar el seu país i el destí del món, si bé el seu projecte de socialisme democràtic es va acabar amb el sonat fracàs que va posar fi a la seva carrera.
L’últim secretari general del Partit Comunista soviètic va ser “un ingenu”, admet Taubman en una entrevista amb La Vanguardia; sobretot per la manera com va confiar en els camarades que més tard el liquidarien políticament. Alerta. “També va ser brillant i astut” a l’hora de fer funcionar un sistema vell per crear un sistema nou... Però càndid, una vegada més, creient que l’experiment podia prosperar. “El seu error més greu va ser pensar que en uns quants anys es podia democratitzar un país que no havia estat mai democràtic”. I ell mateix va reconèixer, ja quan va deixar el poder, que portar a bon port aquell pla “requeriria diversos decennis, si no tot un segle”, afirma el també autor de la biografia de Khrusxov, per la qual va guanyar el Pulitzer el 2004.
Gorbatxov va ser víctima del seu propi projecte reformista de perestroika (reestructuració). Obrint la mà de la lliure expressió i el debat a través de la glàsnost (transparència), “va destapar l’olla i va deixar que afloressin tots els problemes latents”, entre ells les ànsies de separatisme ètnic, la polarització política i la fragilitat d’un sistema econòmic disfuncional; tan disfuncional que, “quan va intentar millorar-lo només va aconseguir empitjorar la situació”. I així “va enfonsar la Unió Soviètica” i va cavar la seva pròpia tomba com a líder. Ara bé: “cal condemnar-lo pel que va fer?”, es pregunta Taubman. “Jo crec que no”, es respon. I confessa la seva admiració per l’agosarat exlíder –a qui va entrevistar vuit cops–, tot i sospitar que “segurament es veurà ferit per les crítiques que inclou el llibre”.
L’escriptor cita en el text una frase del seu ja traspassat col·lega i acadèmic rus Dimitri Furman, per a qui Gorbatxov va ser “l’únic polític de la història de Rússia que, tenint tot el poder a les seves mans, va optar vo- luntàriament per limitar-lo i fins i tot es va arriscar a perdre’l en nom de certs valors i principis ètics”. Taubman precisa que aquest risc potser podria comparar-se amb el que va córrer el tsar Alexandre II a abolint l’esclavitud.
Una vegada cavada la seva tomba, Gorbatxov va trobar un diligent “enterrador” en Boris Ieltsin, amb qui va mantenir “una relació shakespeariana”. Els col·laboradors de l’exdirigent amb qui l’autor va parlar “no podien entendre la imprudència
“Avui Rússia i el món necessiten un altre Gorbatxov, encara que no ho sàpiguen”, afirma el biògraf novaiorquès
que Gorbatxov va cometre amb el seu inicial tracte humiliant a Ieltsin, que no només va acabar humiliant-lo a ell –com en part era d’esperar– sinó que li va robar el paper de gran reformador i fins i tot el relat personal com a home d’origen humil fet a si mateix”.
Amb Ronald Reagan, en canvi, Gorbatxov va tenir-hi una relació sorprenentment cordial, per no dir d’amistat, que va facilitar l’ulterior acord històric sobre desarmament nuclear. “Reagan, que s’assemblava al seu homòleg rus en moltes coses, va entendre que tenia davant l’home adequat per posar fi a la Guerra Freda”, indica l’historiador. Eren temps de “més esperança” que els actuals, sobretot pel que fa a les expectatives que els dos líders despertaven en cadascun dels seus països, tot i que després a Rússia la truita es girés radicalment.
Segons el parer de Taubman, Vladímir Putin representa un clar “retrocés” respecte a Gorbatxov. L’actual president rus no té la gosadia del seu antecessor i és “més aviat un cínic”, com en part correspon a la seva formació: “Tal com sol passar amb la gent que procedeix de l’espionatge o la policia política, Putin pensa que tothom roba i és dolent”.
I com hauria pogut ser la relació de Gorbatxov amb Donald Trump? “La pregunta és fascinant”, diu el biògraf, segons el qual el xoc frontal entre els dos polítics hauria estat inevitable. “Són exactament el contrari. Gorbatxov és decent, i Trump indecent. Gorbatxov era un idealista i Trump un murri”.
L’obra de Taubman, en resum, retrata l’excap d’Estat soviètic com un “heroi tràgic” que va mirar de dur a terme una gran empresa i només ho va aconseguir en part. Un tipus “càlid, natural i amb sentit de l’humor”. Un polític que va perdre el seu “excessiu optimisme” sobre l’abast dels canvis que el seu país i el món podien arribar a tolerar.