Ignasi Terraza
Ignasi Terraza, pianista, protagonitza el Retrat d’Artista del Festival de Jazz de Barcelona
PIANISTA
El pianista Ignasi Terraza és el protagonista en l’actual edició del Festival de Jazz de Barcelona del Retrat d’Artista, un reconeixement que li permet oferir cinc concerts amb propostes diferents i inèdites a Barcelona.
El Festival Internacional de Jazz de Barcelona dedica en aquesta edició el seu Retrat d’Artista al pianista Ignasi Terraza, és a dir, oferir cinc concerts en diferents formacions i en absoluta primícia a la ciutat. Terraza (Barcelona, 1962) ja va resoldre el primer repte el passat 31 d’octubre quan va tocar en format trio amb el contrabaixista Pierre Boussaguet i el bateria Victor Jones. El següent el té aquest dijous com a membre de Joan Chamorro & Friends (Luz de Gas, 21 h) on el líder de la Sant Andreu Jazz Band capitanejarà un concert en memòria de Dexter Gordon amb destacats músics de l’escena jazzística catalana.
Entre els altres tres concerts que oferirà destaca el duo amb Andrea Motis al Palau de la Música.
És una formació inèdita amb ella. Acostumo a fer-lo en quintet i de vegades quartet; molt excepcionalment en trio.
Vostè va debutar amb ella fa deu anys; l’ha vist progressar.
Realment ha estat un privilegi estar aquests anys al seu costat i continuar amb tot el grup acompanyant-la. Joan Chamorro també va tenir la vista i el mèrit de formar un grup amb músics idonis. Un grup que a més, crec, ha servit perquè ella anés creixent, perquè l’Andrea és una esponja, i amb ella tots nosaltres hem crescut musicalment.
Les altres dues propostes són amb músics menys coneguts pel gran públic, com ara el saxo Luigi Grasso i l’harmonicista Antonio Serrano.
Amb en Luigi ens vam conèixer fa dos o tres anys, hem tocat al Festival de Terrassa i he gravat amb ell el meu últim disc, Looking back and moving forward, que presentarem al festival. És un músic excepcional, dels músics joves europeus amb un llenguatge be bop molt autèntic, amb una tècnica desbordant i un gran swing. I pel que fa a Antonio Serrano el vaig conèixer fa bastants anys, vam quedar a col·laborar però ell es va embarcar amb el grup de Paco de Lucía i va entrar en una altra galàxia. Ara col·labora sense parar i toca molt amb el seu grup homenatjant l’obra de Toots Thielemans, el seu mestre.
L’harmònica és un instrument de jazz en termes ortodoxos?
L’harmònica en el circuit de jazz ja es veu que també pot ser un instrument solista de jazz, a més de blues. I això d’ençà que amb Thielemans es va veure que amb aquest instrument es podia tocar be bop.
El festival celebra aquest any cinquanta edicions. Li sembla un petit miracle haver-hi arribat?
És un festival al qual he anat molt sovint com aficionat a escoltar concerts des de fa molts anys; que ara continuï tenint salut i una programació potent alegra qualsevol. Reflecteix que el jazz a Barcelona, fins i tot sense haver estat mai una música majoritària, ha tingut el seu públic. Barcelona és una ciutat amb tradició de jazz des d’abans de la Guerra Civil, on hi havia un dels pocs Hot Club d’Europa a més del de París. L’afició que hi ha aquí al jazz és de les de més solera de tot Espanya. I això al final es nota, hi ha un caldo de cultiu que fa que aquí, a Barcelona, el jazz no es vegi com una moda, sinó com una part de la cultura.
Hi ha realment un teixit jazzístic?
Hi ha músics, discogràfiques amb tradició, escoles de música com el Taller de Músics, l’Esmuc i el Liceu, però abans ja n’hi va haver. No es tracta de discutir si Barcelona és la primera ciutat del mapa jazzístic espanyol, però sí que és de les primeres per tradició, per nombre de músics que s’hi dediquen i per iniciatives de tota mena.
La tendència convida a l’optimisme?
El que és clar és que ha augmentat el consum de música i se n’escolta en directe més que abans. Hi ha salut i la perspectiva que aquí el jazz és viu i continua endavant.