Revolta permanent
No hi haurà marxa enrere en l’ecotaxa als carburants, segons el primer ministre
La tensió continua a França després que el sector dur dels activistes hagi decidit prolongar la protesta fins a obligar el Govern a fer-se enrere en el seu tractament fiscal dels carburants.
La revolta de les armilles grogues no va ser flor d’un dia. Els bloquejos i alteracions del trànsit van continuar ahir a França, per segona jornada consecutiva, encara que amb menys intensitat que dissabte. El sector dur dels activistes pretén prolongar la protesta de manera indefinida fins a obligar el Govern a fer-se enrere en el tractament fiscal dels carburants.
El primer ministre, Édouard Philippe, entrevistat ahir a la nit al telenotícies de France 2, va confirmar que el Govern es mantindrà ferm i no suprimirà ni reduirà l’ecotaxa que grava la gasolina i el gasoil. Philippe va insistir que hi haurà més “acompanyament”, amb altres mesures, per suavitzar l’impacte en la població, però els objectius finals no varien. Aquests objectius són gravar més les emissions contaminants i reduir els impostos al treball. El cap del Govern va dir que comprenia el descontentament popular, que va atribuir a la política fiscal dels últims 40 anys, i va assegurar que la solució no és “fer ziga-zagues” segons la pressió al carrer sinó avançar cap a uns objectius bons per al conjunt del país.
Aliens a les paraules de Philippe, les accions de protesta continuaven a l’hora de tancar aquesta edició, i complicava l’operació tornada del cap de setmana. Milers de manifestants ja van passar la nit del dissabte al diumenge en blanc –o van fer torns dormint als seus vehicles i en tendes de campanya– per mantenir els bloquejos de les carreteres i les autopistes. En bastants casos van encendre fogueres per fer-se passar el fred. Al matí hi havia uns 150 punts problemàtics en tot l’Hexàgon. Hi va haver bloquejos, “filtres” o “operacions cargol” (marxes molt lentes per causar embussos) a Caen, Avinyó, Lió, Rennes, Tolosa de Llenguadoc, Nimes, Canes, Nantes i Fréjus, entre altres ciutats. En general hi va haver bon ambient. “Macron, dimissió!”, va ser una de les consignes habituals. Però no tot va ser pacífic. El balanç des de dissabte va ser d’una manifestant morta –per atropellament–, més de 400 ferits –14 de greus– i gairebé 300 detencions.
Els participants en el moviment contestatari es van irritar quan van saber que el ministre per a la Transició Ecològica i Solidària, François de Ruby, en una entrevista a Le Parisien, assegurava que el Govern, tot i comprendre la ira popular, continuarà “la trajectòria prevista” en matèria de fiscalitat ecològica. El contrari “seria una inconsciència”, segons el ministre. Philippe va reiterar després la mateixa posició.
La protesta planteja un problema polític greu per a Macron. Segons una enquesta de Le Journal du Dimanche, feta abans de dissabte, la popularitat del cap d’Estat ha caigut quatre punts, fins a situar-se en un exigu 25%. Philippe també s’enfonsa. Aconsegueix un 34% de suport, set punts menys que en l’anterior enquesta.
Si el desgast no es capgira, les perspectives del partit del president, La República en Marxa (LREM), en les eleccions europees de la pròxima primavera seran molt negres. Els resultats podrien ser catastròfics i afeblirien la resta del mandat de Macron.
El malestar francès, la ràbia popular – la colère, paraula en boca de tothom– respon a diverses raons i ve de lluny. S’ha cristal·litzat en els impostos als carburants, però es tracta de l’última gota que fa vessar el got. Com en altres països occidentals, amplis sectors de les classes mitjanes senten que viuen pitjor, que paguen massa impostos per uns serveis que es deterioren, que
Les classes mitjanes rurals se senten abandonades i han volgut dir prou i exigir una altra política
les desigualtats creixen, que l’Estat es desentén dels seus problemes.
Aquest sentiment d’abandonament és encara més intens a les zones rurals, que ja lamentaven el tancament d’escoles i d’hospitals, el despoblament, la mort dels comerços. El recel de la França “de províncies” envers París i les grans ciutats creix. Els francesos rurals són els que, sovint, han de fer diàriament llargs trajectes amb cotxe per anar a treballar, per anar a comprar, per anar al metge. Molts circulen en cotxes gastats, vehicles dièsel. Aquest perfil de públic, gent de mitjana edat, moltes dones, ha estat crucial en la protesta. Posarse l’armilla fluorescent i col·locarse a la calçada ha estat una temptació, un gest d’autoafirmació i un crit, les ganes de dir prou, d’exigir una altra política.